L’any 1984 es va crear a Barcelona, sota l’impuls de la Generalitat, el Centre d’Història Contemporània de Catalunya (CHCC), que en aquella etapa inicial va ser dirigit per Josep Benet (polític, advocat i historiador de prestigi), el qual li va saber donar un dinamisme engrescador. El centre havia de donar ajuts a la recerca històrica sobre la Catalunya contemporània i havia de facilitar també l’edició d’obres històriques, en català, sobre el nostre passat. 

Al llarg de gairebé quaranta anys, gràcies als successius directors i a la implicació institucional, el CHCC va arribar a donar un miler d’ajuts a la investigació sobre la història d’arreu del Principat de Catalunya i un altre miler d’ajuts a la publicació d’obres històriques en la llengua pròpia. I, així mateix, va poder organitzar diferents exposicions i actes de diferent tipologia, sempre centrats en la temàtica històrica. 

No cal insistir gaire a remarcar com va ser d’útil aquesta actuació en favor del desenvolupament de la historiografia catalana, que aleshores havia de remar contra corrent. Una situació que malauradament no ha variat i els ajuts tant a la recerca com a la publicació són més necessaris que mai. 

De fa uns anys, l’activitat del CHCC havia minvat a causa de les restriccions als seus recursos, però fa poc es va rebre la notícia que l’actual govern havia decidit integrar-lo al Museu d’Història de Catalunya, amb menys personal i amb un pressupost ridícul, i que el director del centre museístic seria també el principal responsable del CHCC. 

Quan es van saber les primers notícies d’aquest canvi, s’inicià una campanya en favor de preservar la independència del CHCC que arribà a aplegar més de dos-cents professionals de la història, associacions culturals de primer ordre i expresidents de la Generalitat i exconsellers de Cultura de diferents partits polítics. Hi hagueren reunions, intervencions i votacions parlamentàries, però des del govern actual s’ha optat per un posicionament immobilista. 

Els impulsors de la campanya consideren que sense una direcció pròpia, sense recursos propis i suficients, a mercè del director de torn del museu on s’integra, la nova situació equival a mantenir el rètol i poca cosa més. Si realment es vol potenciar, cal que hi hagi un director, recursos econòmics suficients i un pla propi, independentment del departament o secció al qual estigui administrativament adscrit. En definitiva, que es recuperin l’esperit i l’empenta fundacionals, cosa que ara es fa més necessària que mai, davant dels embats que pateix la nostra llengua, cultura i història per part dels que volen reduir-la a la mínima expressió o que, senzillament, volen que desaparegui. «Qui perd els orígens, perd la identitat», ens recorda el cantant Raimon.