Si a l’abril ens preguntàvem en quines condicions treballen els professionals de la cultura, aquest mes faig un pas més: com es cuiden —o no— aquests professionals i els processos que sostenen? Perquè podem millorar contractes, revisar models d’externalització o incrementar pressupostos —que cal fer-ho—, però tot i així continuar mantenint un sistema fràgil. La qüestió no és només laboral. És també humana, relacional i, en última instància, política.

Hi ha una idea que travessa silenciosament el sector cultural: la cultura s’aguanta perquè hi ha gent que aguanta, per vocació! Com els i les mestres! Professionals que acumulen hores, responsabilitats i expectatives. Equips que responen sempre, encara que no hi hagi prou temps. Projectes que tiren endavant gràcies a una combinació de vocació, compromís i una part de resistència. I això té un límit.

Durant anys hem normalitzat una manera de treballar basada en la hiperactivitat: més activitats, més projectes, més programació. Hem confós dinamisme amb saturació. I, en aquest context, cuidar s’ha convertit en una paraula que sona bé però que es resisteix a concretar-se. Per mi cuidar en cultura vol dir, en primer lloc, tenir temps per pensar, no només per executar. Vol dir poder aturar-se, revisar, equivocar-se i tornar a començar. Vol dir també treballar en equips estables, amb relacions de confiança que permetin fer perdurar processos a llarg termini. Vol dir generar espais on el conflicte es pugui expressar sense trencar projectes. Vol dir generar espais on no tenir por a equivocar-se . I vol dir, sobretot, posar límits: saber què no farem, què no podem assumir i què no té sentit continuar sostenint. Cuidar és fer la cultura sostenible.

A l’Alt Empordà, aquesta qüestió pren una dimensió particular que no podem ignorar. Treballem en un territori on les relacions són properes, on sovint coincidim en diferents projectes i on la frontera entre la feina i el compromís personal és difusa. La cultura no és només una ocupació. És també una manera de viure el territori. Això la fa rica. Però també la fa vulnerable.Perquè quan la cultura es construeix des del vincle, el desgast no és només professional: és també emocional. I quan aquest desgast no es cuida, el risc no és només perdre energia, sinó perdre persones pel camí.
Si al gener proposàvem el prototipatge com a mètode —provar, observar, aprendre i ajustar—, potser ha arribat el moment de fer un gir: i si comencéssim a prototipar formes de treballar més sostenibles? No es tracta de tenir la solució perfecta. Es tracta de començar a provar coses petites però significatives: reduir ritmes quan calgui, compartir responsabilitats, legitimar espais de descans i reflexió, revisar expectatives i objectius.

En definitiva, assumir que no podem sostenir-ho tot, tot el temps. Això obre una pregunta incòmoda, però necessària: què estem disposats a deixar de fer per poder cuidar millor el que ja fem? Perquè posar la cultura al centre no és només decidir què fem ni com ho decidim. És també decidir com volem treballar i en quines condicions volem fer perdurar el sistema cultural. I aquí rau potser un dels grans reptes del sector: passar d’un model basat en la resistència a un model basat en la sostenibilitat.