Fa uns dies llegia una notícia sobre els crancs als Estats Units. Allà tenen un problema: els falten mans per recollir-los. Aquí no tenim exactament aquest problema… però en tenim un de molt semblant: ens falten pescadors. I això no m’ho han explicat. Ho he viscut. I ho estic vivint.
A Roses, fa 40 anys hi havia 45 barques d’arrossegament. Avui en queden 16. Les xifres parlen soles. Però darrere d’aquestes xifres hi ha una realitat que molts prefereixen no mirar de cara. La pesca no és només una feina. És cultura. És identitat. És una manera de viure.

Però avui cada cop hi ha menys gent disposada a sortir a la mar. Perquè és una feina dura. Perquè és sacrificada. I, massa sovint, poc reconeguda. Ens hem de fer una pregunta molt simple: qui farà aquesta feina d’aquí a uns anys? No podem voler peix fresc, producte de proximitat, ports amb vida… si després no som capaços d’afrontar el problema real. El problema no és el peix. El problema són les mans. I sí, algú ho ha de dir clar: ens falten pescadors professionals.

Si els d’aquí no hi són, o no n’hi ha prou, haurem de ser prou intel·ligents per obrir la porta a qui vulgui treballar, amb ordre, amb dignitat i amb respecte. No es tracta de substituir ningú. Es tracta de no deixar morir un ofici que forma part del que som. Perquè la mar hi és. El peix hi és. Però sense pescadors… no hi ha futur.

I si no reaccionem ara, d’aquí a uns anys no discutirem sobre la pesca… Discutirem sobre per què la vam deixar morir.