Fa uns dies ens vam assabentar que un centre mèdic italià s’ha trobat amb la necessitat cada cop més creixent de guarir els “enganxats” al Facebook, al Twitter i al Messenger. És aquesta una nova variant de dependència de la xarxa derivada de les últimes eines de comunicació digital existents: les famoses xarxes socials. A partir d’aquí, el discurs està servit (un altre cop). Apocalíptics i integrats tornen a la càrrega per defensar o rebatre, respectivament, que les xarxes socials són altament perilloses i perjudicials per a la salut.

En qualsevol cas, la nostra realitat ens diu que els infants espanyols s’estimen més visitar el Youtube i companyia que els webs infantils dissenyats especialment per a ells (diversos estudis així ho demostren). Però aquest fet no ens està dient res de nou: que la societat canvia més de pressa del que nosaltres mateixos podem arribar a assumir. Les noves generacions han prioritzat la pantalla i el teclat al paper i el llapis, però això no significa que estiguem acabats, al contrari: és un signe d’evolució que l’únic que ens demostra és que el que ha canviat ha estat el suport a l’hora de realitzar les tasques, però els avantatges i els perills d’aquesta nova forma de fer segueixen existint igual que abans. I, si no, recordem els discursos que van aflorar quan va sorgir el cinema, o la televisió... La por davant la novetat sempre hi és i sempre hi serà, perquè és quelcom inherent a l’ésser humà, però res és blanc o negre, res és bo o dolent en la seva totalitat; tot depèn, és clar, de l’ús que fem de les eines que tenim a la nostra disposició, que estan dissenyades –recordem-ho– per facilitar-nos la vida, no per complicar-nos-la.



MÉS INFORMACIÓ A L'EDICIÓ IMPRESA