Mai he estat una gran aficionada de la UE Figueres. De fet, des de fora sempre l’he vist com un club amb una determinada fama que, cada vegada que n’he tingut l’oportunitat, he acabat corroborant.

Fa set anys, un grup de noies va aconseguir una fita extraordinària: pujar l’equip femení de Segona a Primera Catalana. Algunes d’aquelles jugadores encara hi eren aquesta temporada. Durant set anys han mantingut la categoria, assumint tot el que això implica: hores de desplaçaments, entrenaments, sacrificis personals, compromís, il·lusió i dedicació a un projecte que anava molt més enllà de competir cada cap de setmana.

Aquelles jugadores no només defensaven una samarreta. Estaven construint alguna cosa. Estaven creant referents per a les nenes que volien jugar a futbol, ajudant a consolidar una estructura femenina dins del club i fent possible que avui existeixi una base de jugadores que anys enrere no existia.

I després de tot això, després de set anys de feina i esforç, s’ha decidit que aquest equip desapareix.

No sabem exactament quan ni com es va prendre la decisió. El que sí sabem és que arriba després d’una temporada plena de menyspreus i greuges. Una temporada en què les jugadores han hagut de suportar situacions que difícilment s’haurien tolerat en altres equips del mateix club.

Han vist com l’entrenador que els exigia compromís abandonava el projecte per incorporar-se al primer equip masculí. Una decisió que la junta va permetre i promoure sense tenir preparada cap alternativa. Les jugadores es van assabentar del canvi el mateix dia d’un entrenament, buscant el seu entrenador per les instal·lacions fins que el van trobar entrenant ja a l’equip masculí i els va comunicar la notícia.

Han vist diferències constants en el tracte rebut. Han vist com els aficionats que volien seguir el femení havien de continuar pagant l’autobús cada cap de setmana. Han vist com, mentre al masculí se li oferien tota mena de facilitats, al femení sovint ni tan sols se li reconeixien els detalls més bàsics.

I, malgrat tot, no han abandonat.

Malgrat tenir motius de sobres per plegar, han continuat fins al final. Han tornat a mantenir la categoria. Han competit dignament. Han fet exactament el que han fet durant els últims vuit anys: defensar el nom del club amb compromís i professionalitat.

Quina ha estat la recompensa?

Que moltes jugadores hagin marxat cansades dels menyspreus acumulats. I que les que volien continuar ni tan sols hagin rebut una trucada preguntant-los si volien seguir formant part del projecte. Simplement s’ha decidit que l’equip desapareix, que la categoria es perd i que el futur passa per crear un equip juvenil que, potser d’aquí a dos anys, tornarà a convertir-se en sènior i haurà de començar de nou des de les categories inferiors.

En una sola decisió s’ha trencat un projecte construït durant set anys. Un projecte que no va aixecar cap directiu, sinó unes jugadores que hi van dedicar temps, esforç i il·lusió.

I aquí és on apareix la pregunta que molts ens fem: això s’hauria permès amb un equip masculí?

S’hauria desfet un equip que portés vuit anys consolidat a la categoria sense consultar els seus integrants? S’hauria deixat i animat a marxar a un entrenador sense cap alternativa preparada? S’hauria ignorat d’aquesta manera la feina feta durant tant de temps?

La resposta sembla evident.

Com a aficionada al futbol, em sembla una vergonya. Però, sobretot, com a dona, estic cansada d’haver de continuar denunciant actituds com aquestes. Estic cansada que es demani compromís al futbol femení mentre no se li ofereix el mateix respecte. Estic cansada que els projectes femenins continuïn sent els primers sacrificables quan arriben les decisions importants.

Perquè el problema no és només que desaparegui un equip.

El problema és el missatge que s’envia a totes les nenes que avui juguen a futbol (i que paguen la quota cada mes, que això si que interessa): que, per molt que treballin, per molt que s’esforcin i per molts anys que dediquin a un projecte, sempre hi haurà qui considerarà que la seva feina val menys.

I això és el que realment hauria de fer vergonya.

PD: sempre que lluiteu pels vostres drets no sereu dones dignes de tenir-los, sereu “nenes problemàtiques”