En contra de tot rigor científic i sempre uns dies després de la data real (el solstici d’estiu va arribar el passat diumenge 21 de juny), als Països Catalans celebrem la nit més curta de l’any i l’arribada de l’estiu avui, la nit de Sant Joan. Una nit amb mínimes hores de llum i màximes expectatives personals: de reunió familiar, de festa amb les colles, de tirar petards amb amics i famílies, de conèixer gent nova o d’inici de les vacances. 

És la nit que encarna un somni, el somni més llarg de la humanitat: fugir de la foscor i el fred, aplegar prop nostre la gent que estimem, divertir-nos i fer girar un any més la roda dels 365 dies que ens diu que hi tornem a ser, amb salut, amb vitalitat. I també el record del pas del temps, de les nits de Sant Joan de quan érem petits, de quan hi érem tots, de quan érem diferents. És la voluntat de l’eterna pervivència trenada amb els records ancestrals i origen de la festa pagana que seria millor anomenar humana: brindis al present, al passat i al futur. Tot això és la nit de Sant Joan, la de les temperatures més bones, la de les plantes més aromàtiques. I això els catalans ens ho fem encara més nostre i ens ho reapropiem: encara que podríem jurar que es fa així des de la nit dels temps, la culminació de la festa de Sant Joan, l’encesa de la foguera amb la Flama baixada del Canigó, és una tradició nascuda el 1955 a Catalunya Nord, que tot just el 1966, ara fa seixanta anys, va travessar per primera vegada el pas de coll d’Ares i esdevingué un símbol potent d’unió entre la Catalunya del Nord i el Principat. I alhora, un gest carregat de compromís en temps difícils, un compromís amb la nació catalana en temps d’un franquisme que ens han volgut fer oblidar. Avui, en aquest planeta i aquesta societat que se’ns està posant tan lletja i inquietant, aprofitem aquests llegats, aquestes cites al calendari, aquestes tradicions velles i noves que ens són motiu personal de trobada, de festa, de producció de records, de marques felices del pas del temps. Fem-ne també ocasió de record, consciència i compromís amb el que som: els Països Catalans, una nació petita i massa cops ferida a la riba del Mediterrani, que quan arriba el bon temps fa baixar falles de foc de les muntanyes i una flama del cim del Canigó per encendre fogueres i cantar i ballar al voltant del foc, desitjant-nos una vida millor, amb més justícia, dignitat i llibertat.