Havíem deixat les flotes de Roma i Cartago a Útica. Ens explica Livi que «si els cartaginesos haguessin atacat immediatament, haurien trobat presses i desordre i haurien pogut destruir la flota romana al primer contacte. Però estaven desmoralitzats per les derrotes anteriors dels seus exèrcits i no se sentien confiats ni tan sols al mar, el lloc on eren més forts. Varen optar per atracar en un port proper, Rusucmona (prop de l’actual Porto Farina), i esperar el dia següent, en què sortiren en formació de combat, esperant que els romans sortissin a atacar-los». Hores més tard, veient que els romans no sortien, els cartaginesos varen iniciar l’atac als transports situats a primera línia, com els havien preparat els romans, protegint les naus de guerra, que van posicionar tan a prop de la costa com van poder. Davant seu, doncs, varen posar-hi els transports en quatre línies per servir de muralla contra l’atac dels cartaginesos; varen lligar les naus entre si amb maromes i van formar una cadena contínua. Entre les naus, els romans varen fixar passarel·les de fusta per crear un pas lliure al llarg de tota la línia. I completats els preparatius, Escipió va deixar a bord dels transports mil homes escollits, amb una gran quantitat de projectils. L’atac dels cartaginesos es va trobar amb la dificultat de l’alçada de les naus de transport, molt més altes que les seves naus, de manera que semblava més un atac a muralles que una batalla naval, i els projectils que llançaven tenien molt poca eficàcia. Vista la situació, els cartaginesos varen començar a llançar pals amb garfis a l’extrem a les naus de Roma i, un cop enganxats, estiraven i remaven, i s’enduien fins i tot la línia sencera de naus, trencaven les passarel·les i deixaven sense refugi ni lloc els defensors. Seixanta naus romanes es varen endur els de Cartago a la seva ciutat, on l’alegria va ser exagerada atès el que havia succeït, ja que la flota de Roma no havia estat destruïda degut a la poca competència del comandant cartaginès.

Recordem que mentre ell s’ocupava de la flota, Escipió havia enviat Leli i Masinissa a capturar Sífax i destruir les seves darreres forces. Sífax havia retornat al seu regne de Numídia i estava reunint tots els homes possibles, encoratjat per la seva dona, Sofonisba, de qui estava molt enamorat, i la qual, recordem, era filla del general de Cartago Àsdrubal. Va reunir gran quantitat d’homes i cavalls, els va distribuir en turmes (cavalleria) i cohorts (infanteria), seguint el que havia après amb els centurions. L’exèrcit reunit era tan nombrós com el que tenia abans, però farcit de reclutes nous i sense entrenament. La trobada entre legions i Sífax es va iniciar amb l’enviament (per part d’aquest) de petits grups de cavalleria, que varen tornar obligats per la pluja de fletxes que els varen llançar. Hi hagueren incursions, alternativament, fins que tota la cavalleria d’ambdós exèrcits s’hi va implicar, amb gran dificultat per part dels romans de contenir els atacs dels de Sífax, que eren molts; llavors les legions varen entrar en combat entre la cavalleria que li obria pas, i no solament varen contenir-los, sinó que poc després fugien descontrolats, i la seva infanteria no va esperar l’atac dels romans per començar també a fugir. Veient que els seus homes escapaven, Sífax va cavalcar cap a les línies enemigues, confiant que el sentit de l’honor o veure’l a ell en perill faria que aturessin la fugida. Però el seu cavall va resultar ferit, ell caigué, fou reduït, fet presoner i dut davant de Leli i Masinissa, que es va alegrar molt, comprensiblement, de veure carregat de cadenes aquell que l’havia perseguit incansablement i gairebé l’havia mort diverses vegades.