Al primer xoc, la cavalleria romana va esclafar els númides, i Masinissa, els cartaginesos, perquè ja eren tropes poc motivades després de tantes derrotes sofertes. Els celtibers varen lluitar amb valor contra les legions, ja que ni coneixien el terreny per poder escapar, ni podien esperar perdó de Roma en haver lluitat per Cartago contra Roma, sense haver-ne sofert cap ofensa. En cedir els flancs de Cartago, els celtibers varen ser encerclats pels legionaris i passats tots ells per les armes, excepte molt pocs. Així varen morir els celtibers, després d’haver fet gran servei a Cartago, no només per lluitar amb valor, sinó per haver permès així la retirada de Sífax amb la seva cavalleria i Àsdrubal a Cartago amb els que havien sobreviscut. Aconseguida la victòria i havent ordenat què fer amb les despulles i el botí, Escipió va reunir la junta per deliberar i es va decidir que el mateix Escipió, amb part de l’exèrcit, sotmetria les ciutats del voltant, i Leli i Masinissa amb la cavalleria i part de les legions perseguirien Sífax, per impedir que es refés o contrataqués. El cert és que per Escipió sotmetre moltes de les ciutats va resultar senzill, ja que tot el país es trobava sobrecarregat de treballs imposats per la guerra o impostos per finançar-la. 

A Cartago la inquietud va ser redoblada, en ser una segona derrota que esvaïa les esperances. Els debats foren encesos respecte del que calia fer: uns eren del parer d’enviar l’esquadra cartaginesa contra l’armada romana que assetjava Útica, esperant trobar-la desprevinguda i alliberar la ciutat. Altres optaven per preparar la ciutat de Cartago i reforçar-la per al previsible setge que es produiria, i enviar ambaixadors per tractar amb els romans de convenis i pau. I altres demanaven que es cridés Anníbal perquè retornés d’Itàlia. I es va aprovar tant cridar Anníbal com enviar la flota a Útica. 

Escipió i les legions havien fet un gran botí, que fou enviat al campament d’Útica, per així poder avançar amb l’exèrcit alleugerit i ocupar la fortalesa de Tyneta, a uns cent vint estadis (uns 22 km) de Cartago ciutat, comptant així provocar espant i confusió. La seva arribada va coincidir amb la sortida de l’esquadra cartaginesa cap a Útica i aquest fet va preocupar enormement Escipió, tement que la seva armada, desprevinguda com estava, patís un daltabaix i quedessin les legions atrapades a Àfrica, per la qual cosa tornà immediatament cap a Útica. Ens parla Livi de les reflexions d’Escipió: «Com podrien les naus resistir una flota completament armada i en navegació, unes naus carregades amb artilleria i màquines de guerra?». Vista la situació, Escipió decideix protegir les naus de guerra i les posiciona tan a prop de la costa com pot i davant seu, els transports en quatre línies, per servir de muralla contra l’atac dels cartaginesos, lligant les naus entre si amb maromes gruixudes i formant una cadena continua. Entre les naus els romans hi varen fixar passarel·les de fusta per crear un pas lliure al llarg de tota la línia. I completats els preparatius, Escipió va deixar a bord dels transports mil homes escollits, amb una gran quantitat de projectils. Ens explica Livi: «Si els cartaginesos haguessin atacat immediatament, haurien trobat presses i desordre i haurien pogut destruir la flota romana al primer contacte. Però estaven desmoralitzats per les derrotes anteriors dels seus exèrcits i no se sentien segurs ni tan sols al mar, el lloc on eren més forts. Però varen optar per atracar a un port proper, Rusucmona (prop de l’actual Porto Farina), i esperar el dia següent, en què sortiren en formació de combat, esperant que els romans gosessin atacar-los». I a la propera píndola veurem què va passar en aquesta batalla naval!