Avui a Catalunya hi viuen a l’entorn de 8.200.000 persones. És difícil saber la xifra exacta en el moment que publico aquest article, però aquesta és la xifra amb la qual es tancarà el padró a principis del 2026. En els darrers quatre anys, el creixement demogràfic del país ha estat molt intens. Des de la pandèmia, de la qual ahir es van celebrar sis anys des del primer cas a Catalunya, la població ha crescut en 600.000 persones. Un increment de 100.000 persones anuals. Cap altre país té una intensitat similar a dins de la Unió Europea, i molt pocs països si mirem la resta del món. 

Estem parlant d’un canvi demogràfic de primera magnitud però que, tot i ser molt visible, continua basant-se en uns estereotips que no es corresponen amb la realitat. Posem la lupa en aquests canvis i veurem coses que no ens imaginem.

El creixement és, sobretot, llatinoamericà
Dels dos milions de catalans que han nascut a l’estranger, la meitat són llatinoamericans, a l’entorn d’un milió, dels quals 400.000 tenen nacionalitat espanyola. 

En aquest darrer boom, més del 80% de les noves arribades provenien de Llatinoamèrica. I això ha provocat canvis importants. En totes i cadascuna de les seccions censals de la ciutat de Girona, els nascuts a l’Amèrica Llatina són el primer grup entre els veïns d’origen estranger. En la majoria de les seccions censals de Figueres passa el mateix. Quelcom impensable fa només deu anys, tenint en compte el pes de la immigració africana a casa nostra. 

De fet, la població africana ha anat cedint protagonisme i ara es troba en una xifra similar a la dels catalans que procedeixen de països europeus, a l’entorn de 400.000 persones. Una realitat que no té res a veure amb la propaganda dels partits d’extrema dreta. 

Estem, doncs, en un canvi de paradigma quan parlem de població immigrada marcat pel pes creixent de la població procedent de l’Amèrica Llatina.

L’hivern demogràfic és transversal
Si bé les principals veus xenòfobes expliciten una molt superior facilitat reproductiva de les onades migratòries que han arribat a Catalunya, la realitat és la que és. I la veritat és que el nombre de naixements a Catalunya s’ha desplomat en els darrers anys, però s’ha desplomat entre els catalans i entre els nous catalans. 

A Catalunya, a principis del nou segle hi naixien unes 80.000 criatures cada any, i ara, tot hi haver crescut en 700.000 persones, hi neixen al voltant de 50.000 nens. Un descens del 35%.

Però aquesta baixada de natalitat és transversal entre mares nascudes a Catalunya i nascudes a l’estranger. De fet, els nens nascuts de mare estrangera es mantenen bastant estables, a l’entorn de 20.000 en les darreres dècades, tot i l’important creixement de població en edat fèrtil. És interessant posar la lupa en aquests catalans nascuts de mare estrangera. I aquí trobem dades que sorprenen.

De fet, aquesta estabilitat a l’entorn dels 20.000 nens nascuts de mare estrangera es deu a dos motius: al creixement de la població estrangera i al relleu reproductiu de les noves nacionalitats que arriben respecte a les nacionalitats principals dels noranta i principis dels dos-mil. En canvi, respecte a les comunitats més establertes, la baixada de la natalitat és important. Alguns exemples. L’any 2008 hi havia 8.800 nens nascuts anualment de mare nascuda al Marroc, el 2024 eren 4.400. Una baixada del 50%. El mateix passa amb els naixements de mares provinents de Romania, l’Equador o la Xina. En canvi, el creixement prové sobretot de mares nascudes a Colòmbia, Veneçuela o el Pakistan. 

El desequilibri territorial s’accelera
La darrera crisi de Rodalies ho ha evidenciat. Sense bones infraestructures que afavoreixin la mobilitat és difícil revertir el desequilibri territorial. De fet, s’accentua. I això és una molt mala notícia per a Catalunya. Tenim una línia de costa amb una altíssima densitat de població i un interior del país que se’ns buida. I a les comarques gironines, la situació és la mateixa. Any rere any, una part del país continua buidant-se i l’altra, omplint-se. La demografia i el seu repartiment al llarg del país també marcarà el futur de Catalunya. Que hi hagi un cert desequilibri és inevitable però la situació actual és insostenible. I ho acabarem pagant d’aquí a uns anys.