Això que passa amb RENFE és literalment increïble: entenc que les persones que no ho viuen de prop o de manera quotidiana els costi de creure tan mala gestió, tan maltractament, tanta negligència. Les persones que compartim la vivència, en canvi, sempre tenim alguna misèria més a explicar-nos, alguna situació més kafkiana, algun menyspreu més gran com a clients i com a usuaris. I el que és pitjor és que patim aquesta violència quotidiana com un mal diví, com un destí inevitable. Serà aquesta crisi la gota que farà vessar el got?

El que passa aquests dies té una explicació que fa molts anys que dura, i és increïble que no sigui tema de portades cada dia: l’estafa sistemàtica, l’espoli anual, la discriminació estudiada en la inversió ferroviària. Calculen que de 5.700 milions d’euros en els darrers 15 anys, per no anar més enrere. És una estimació dels diners que s’han pressupostat i no s’han executat els darrers anys en manteniment de la xarxa ferroviària. Un pressupost no és un concurs de televisió, d’endevinar una xifra. Un pressupost és un exercici de càlcul de diners públics, sustentat en informes tècnics fets per professionals que certifiquen que aquelles obres o inversions són imprescindibles per al bon funcionament dels trens. No són per posar parquet a les estacions ni sofàs a les sales d’espera. Són inversions per garantir la seguretat i el bon funcionament de la xarxa. Per tant, cada euro que s’ha deixat d’invertir —i insisteixo que les xifres de milers de milions són documentades i acceptades pel mateix Govern d’Espanya— és un atemptat contra la seguretat de viatgers i personal ferroviari, inclosos maquinistes; un robatori del temps de les persones usuàries, una empenta cap a l’abandó del transport públic per passar dels desplaçaments en tren als desplaçaments en cotxe (les persones) i en camions (les mercaderies). Cada avís ignorat dels maquinistes indicant riscos com ara de caiguda d’arbres és un acte de temeritat. 

I hi ha un altre aspecte, més difícil d’entendre encara: el maltractament en forma de desinformació, que arriba a situacions delirants, quan no s’informa les mateixes estacions de trens que passen sense ser anunciats, de busos de substitució dels quals ningú, ni els mateixos «informadors», saben horaris o itineraris, de pantalles que no funcionen justament quan més calen, d’aplicacions web que avisen d’un retard de deu minuts i menteixen dient que hi ha normalitat quan tota la xarxa és un caos. I resoldre això no costa milers de milions, ni anys d’obres. Cal un esperit de servei que ni RENFE ni ADIF no coneixen. A Catalunya han plogut els mateixos litres per a RENFE que per a Ferrocarrils de la Generalitat. Crec que no cal dir més. 

L’actual ministre no és culpable de les pluges. Però ell i tots els que l’han precedit, i tots els governs d’Espanya són responsables de cada euro que no han invertit i que han posat en risc la vida de la gent, l’equilibri territorial, la prosperitat de la nostra economia i la sostenibilitat en els desplaçaments. I ho han de pagar retornant-nos el que és nostre: una xarxa ferroviària que funcioni i no ens tracti com a súbdits. 

Dit això: prou RENFE, prou Espanya, paga RENFE, paga Espanya... o qualsevol altra expressió que la vostra experiència us inspiri. La societat i les xarxes en van plenes.