Tot enllaçant amb l’article  anterior, actualitzo més records i vivències de la meva etapa figuerenca. Com a mitjans de transport per carretera, hi havia la línia d’Olot que cobria la TEISA, sense estació, però parava a la part alta de la Rambla a tocar del carrer Lasauca, i la del Perthus, que cobria Autobusos Sala, ubicats a la cantonada del carrer Pep Ventura. No hi havia encara estació d’autobusos. Per ferrocarril, la RENFE disposava de trens amb màquina de carbó que trigaven unes tres hores a cobrir el trajecte Figueres-BCN i viceversa. A propòsit del viatge Figueres-BCN, quan jo ja era estudiant universitari i agafava el darrer tren del diumenge (el de les 22.30), em sorprenia molt i molt que molts joves baixaven a Girona; explicació: anaven a passar la tarda a Figueres, on hi havia més ambient (sales de ball, cinemes...), i ara Girona ha donat la volta a la situació. Això em fa pensar que a la Figueres de la meva època (mitjan segle xx) hi havia cincs sales de cinema a la capital de l’Alt Empordà: Teatre El Jardí, encara viu, Sala Edison, Juncària, Les Vegas Catequística i La Cate (les tres primeres desaparegudes) ultra sales de ball (Casino Menestral, L’Erato, després amb el nom de Quijote).

Com a mitjans de comunicació, dos setmanaris: Vida Parroquial i Ampurdán, i la publicació Canigó, i només una emissora el nom de la qual no recordo, però sí el del seu director Mn. Costa Pau. I ja existia l’Institut d’Estudis Empordanesos (IEE).

Records inoblidables també d’aquesta etapa de la meva vida són, entre d’altres, la creació de la segona parròquia, la de la Immaculada, al costat de l’institut R. Muntaner, construïda en un solar on havíem jugat els alumnes. L’existència del barri dels gitanos, el Garrigal (zona avui del Teatre Museu S. Dalí) enfront d’on vivíem. Per cert, quan fou alcalde, el meu estimat mestre d’escola, el senyor R. Guardiola, va aconseguir fer-los treballar a canvi de tenir de franc l’entrada als cinemes i sales de ball. A propòsit   d’això va circular un acudit prou eloqüent:
Es troben un dilluns al matí a la Rambla dos paios per anar a treballar. Un d’ells porta una pala nova, neta, llampant, i enceten un diàleg. El que no porta la pala li diu al  seu company: «¡Qué pala más nueva y más reluciente llevas! ¿La debes estrenar hoy?». I la resposta era immediata: «No, no, la pala me estrena a mi».

També un record especial a reconeguts metges. Els  doctorrs J. Cuffí Serrat-Calvó, bon amic de casa, que ens visitava tot sovint, no com a metge sinó com a amic, i el seu fill Jordi; Forment, Galter, Veremundo Guardiola, la nissaga dels Vila, creadors de la clínica de la Santa Creu, els germans Joan i Antonio Brusés Majó, els cirurgians Salazar i Vázquez, l’oftalmòleg Alfons Puig, tots ja traspassats... També recordo les notaries dels senyors Negre i Vallès; i més tard,  Salvador Vilallonga, cunyat del meu pare.

I encara  un darrer apunt de caire psicològic: el tòpic de «tocats per la tramuntana», tret característic no solament dels figuerencs i figuerenques, sinó també d’empordanesos i empordaneses. Personalment, crec, que,  a més, hi ha dos condicionants per afegir al nostre tarannà obert, democràtic, cortès, tolerant, humanista, honest, franc, respectuós i mesurat a la nostra psicologia col·lectiva: UN, la proximitat de França, amb el que això suposa d’obertura, cortesia, amabilitat  (la politesse francesa), igualtat, llibertat i fraternitat, i DOS: la proximitat de la mar Mediterrània (Roses, Empúries, l’Escala, Port de la Selva, Cadaqués, Llançà, Colera, Portbou...), portadora i transmissora de cultura clàssica, amb tot el que això suposa: mesura, seny, sentit comú, equilibri emocional...  (CONTINUARÀ).