Sovint ens queixem, amb molta raó, que totes les administracions són massa intervencionistes des que ens aixequem fins que ens n’anem al llit.

On pots fumar, com has de parlar, què has de menjar, què no has de mirar, zones blaves industrials o comercials, illes per a vianants,  restriccions de pas, prohibició d’anar en bicicleta als carrils bici i, ben aviat, com respirar sense malmetre la capa d’ozó... Intervencionisme sovint absurd i totalitari, encara que paral·lelament, es permeten les comissions d’obres públiques, construccions il·legals, mantenir dones, germans, meretrius, nebodes, invasions de navegants solitaris i d’altres delinqüents, manipular resultats electorals, maletes amb or i dòlars, el tràfic de drogues, armes i persones, i d’altres malifetes que encara han de sortir a la palestra, però és clar, això depèn molt de qui la fa per rebre un càstig inquisitorial exemplar o tan sols un copet a l’esquena.

Malgrat tot aquest enrenou de normes, lleis, ordenances, trobo a faltar cert control, o si més no, certa manca d’ajut o informació a molts nous emprenedors.

Recordo els anys 80-85, quan el boom de la construcció va provocar un allau de mà d’obra (paletes) que es muntaven pel seu compte la construcció però també petits bars i immobiliàries sense cap mena de formació ni coneixement burocràtic o administratiu, però amb molta experiència i molta empenta.

Aleshores, es falsificava l’acomiadament per tal que es pogués cobrar l’atur i demanar la capitalització en un sol pagament: alta d’autònom, alta de la «llicencia fiscal», ara IAE o CNAE (que Aznar va suprimir la taxa estalviant milers de pessetes als autònoms...), i d’altres obligacions, juntament amb una «memòria de l’activitat» per justificar on anirien a parar els diners.
De fet, a moltes d’aquestes persones que amb prou feines signaven o coneixien les quatre regles aritmètiques, els preparaven aquesta memòria que detallava tots els requisits burocràtics que calien per dur a terme l’activitat i un pressupost de despeses inicials, despeses corrents, possible finançament, lloguers, assegurances, riscos laborals, lísings, obligacions fiscals i laborals, maquinària i estris necessaris, facturació, etc., i molts es quedaven bocabadats en conèixer la realitat dels negocis.

Va haver-hi gent que va aprofitar l’empenta d’aquest pagament únic, varen treballar de valent i se’n varen sortir, però d’altres el primer que varen fer és comprar un vehicle ben luxós per anar al poble de vacances i que tothom veiés que havien triomfat... Ves per on, els magatzems estaven plens d’Audis 80/90, MB 80 i maquinària embargada per manca de pagament, deutes a la seguretat social, hisenda i la seva ruïna econòmica.

Si bé les administracions no poden i no han d’actuar contra l’impuls emprenedor, sí que trobo a faltar una manca de formació o informació als que es volen aventurar al món empresarial o, si més no, un control exhaustiu d’algunes activitats. I es aquí on les administracions han de des­envolupar la missió evangelitzadora d’ensenyar al qui no en sap; sovint veiem certs tipus de negocis que a la mateixa vorera n’hi ha cinc d’iguals en 20 metres, que desconeixen les lleis sanitàries, laborals i fiscals, no respecten els horaris, que venen productes falsificats o caducats o substancies exòtiques no permeses, i ben segur que  no ho saben per ignorància o per manca de coneixement de l’idioma.

Com pot ser que els surtin els números si no és perquè la seva font de beneficis no és la declarada a l’IAE? 

Per tal d’evitar el tancament de negocis, la competència deslleial, els  impagaments de lloguers, deutes a la seguretat social, hisenda, bancs, etc., hauríem de predicar els coneixements amb formació empresarial, l’idioma i sobretot, des d’ajuntaments, una moratòria ferma d’apertures de negocis (i d’empadronaments il·legals) que ja han saturat els nostres carrers, no tenen gaire moviment aparent de caixa i sovint són una font de conflictes veïnals.
Ja ho deien Los Sirex: «si yo tubiera una escoba...». n