Encara que no arribem a una mil·lèsima part de la població mundial, molt sovint deixem bocabadats als nostres visitants i/o invasors com a país d’acollida i destí de turistes i mantinguts d’arreu, amb molts dels nostres costums i hàbits que provoquen tendències d’imitació difícils de pair.
No parlo de menjar allioli, ni seques amb botifarra i cansalada, ni beure amb porró, ni anar a missa, ni d’altres costums que, els que no tenim gaire pigmentació a la pell, practiquem o, si més no, respectem.
Aconseguir de ben petits el que volem a cops de bastó, com el cagar el tió, pot tenir les seves repercussions mentals de grans, ja que poden provocar practicar la violència per tal d’apaivagar els nostres desitjos.
Lluny de la imatge escatològica del caganer, costa explicar que es tracta d’un ritual de fecundació compartit entre molts pobles d’Europa (a França, a Múrcia, al País Basc, al País Valencià, a les illes Canàries, a Portugal i a Nàpols).
La seva defecació femava la terra, que esdevenia fecunda i assegurava un conreu exitós; res de nou ni estrany si olorem els nostres camps després d’ésser regats amb purins de porc.
Però les defecacions anals no ens haurien de fer cap mena de por, ja que són un procés natural i necessari del nostre cos; a mi personalment, hem fan més por les defecacions mentals dels nostres dirigents que, malauradament, aconsegueixen amb les seves fantàstiques idees, lleis i normatives tot el contrari al que volen promulgar i sempre buscant problemes allà on no hi són, escudats molt sovint en informes de dubtosa finalitat i objectivitat.
La llei del no és no deixant violadors al carrer, la llei trans que encara fustiga més als que se senten diferents, normes antiprostitució quan són clients habituals, la llei de l’habitatge perdent el 50% de l’oferta i encarint els preus, etc.
A Roses resulta que volen (fotre fora) reestructurar als nous temps els mercats setmanals amb l’excusa de l’accessibilitat, vendre productes de proximitat i qualitat, tal com es pot comprovar a l’estiu amb les 300 parades top manta al passeig Marítim, amb més de 2.000 m² d’ocupació caòtica del carril bici (ara prohibit anar en bici per deixar-los lliure el passeig i que tinguin més espai), amb productes falsificats de l’altra punta del món i venedors que tenen menys papers que l’etiqueta d’un tanga. 
La Gencat, obligada per una normativa europea, permet decidir als ajuntaments si prorroguen llicències (o no) o convocar nous concursos; a Roses, es veu que s’optarà per reduir les parades i potser el canvi d’ubicació.
Paradetes que paguen la seva taxa d’ocupació de via pública als ajuntaments, els seus autònoms i el seu IVA i, tot s’ha de dir, la gran majoria amb productes de proximitat no falsificats.
Els marxants s’han queixat de res fins ara? Els veïns? Els restauradors de la zona? Es crearan pagues, paguetes o subvencions per als marxants que hagin de plegar i així fidelitzar el seu vot? On aniran els visitants de la comarca i el sud de França que emplenen tot l’any els nostres carrers i pàrquings, malgrat que siguin només unes hores? Cal castigar-los a tots per una decisió política que ningú no ha demanat? 
Des de l’antiga Grècia que els ciutadans lliures es trobaven a les àgores per tal de reunir-se, conversar i, posteriorment, bescanviar mercaderies; els mercats setmanals han esdevingut amb el pas del temps un lloc de trobada, de compres assequibles i de proximitat. Res de nou sota el sol. 
Ja és casualitat que on és ara l’aparcament al costat del mercat, darrere la Ciutadella, l’Ajuntament de Roses el tingui destinat a la construcció d’habitatges «assequibles» i farà nosa el mercat. Haurem de cagar el tió per aconseguir una llar o augmentar la dosi de melanina a la nostra pigmentació?
Temps de processons, malgrat que la nostra ja dura massa amb aquests capirots unineuronals.