La cuina forma part de la cultura dels pobles des de temps immemorials. Fins al punt que, modernament, és un dels trets identitaris de les nacions (s’hagin erigit en estat o no). D’aquí que sovint trobem un adjectiu que acompanya el terme «cuina». Un qualificatiu que entra de ple en l’àmbit polític: cuina «catalana», «italiana», «francesa», «occitana», «espanyola»... La reivindicació d’una cuina pròpia du implícita l’existència d’una cultura (i, doncs, d’una política) específica i diferenciada de les altres, ja siguin més pròximes o més llunyanes.

En el cas català, l’existència d’una tradició culinària ja és perfectament detectable des de fa segles. A l’època medieval ja va córrer el Llibre del Sent Soví, receptari redactat en català, anònim, no imprès i escrit als primers decennis del segle xiv. I també de dades reculades és el famosíssim Llibre del Coch, del mestre Robert de Nola, publicat el 1520 (però sembla que escrit al segle anterior), el qual es convertí en un veritable best-seller al llarg del segle xvi. L’estudiosa Eliana Thibaut i Comalada (1928-2021), que ha investigat sobre com era aquella cuina dels segles passats, en obres com la imprescindible Cuina medieval catalana (2006), n’ha mostrat la riquesa i puixança, i ha arribat a reconstruir-ne unes quantes receptes per fer ara i aquí.

Més modernament, han estat nombrosos els estudiosos de la cuina com a fet cultural major i també com a fet polític. Recordem, en aquest sentit, l’obra magna de Jaume Fàbrega, autor de diferents volums enciclopèdics sobre la matèria, que incidí de manera especial en aquesta duplicitat de cuina i política en l’obra Nació i deglució (1997). Al seu nom podríem afegir-ne d’altres com Vicent Marquès, autor d’Història de la cuina catalana i occitana, en sis volums (2024), que afirma que som «un país que també s’explica pel que mengem». O Maria Nicolau, autora de Cuina o barbàrie (2022), on explica que la manera de cuinar té efectes polítics transcendents. Però sens dubte el gran referent contemporani és Josep Pla (1897-1981), autor, entre molts d’altres escrits que tracten del tema, del llibre El que hem menjat (1974).

Pla és també modèlic en aquest binomi cuina-política que plantegem. Ell mateix explicà la intenció polí­tica que tenia el conjunt de la seva obra referida a la cuina. Fou l’historiador (i polític) Jaume Vicens Vives (1910-1960) qui l’induí a escriure sobre cuina en els primers temps del franquisme, a causa de l’escassetat i la falta d’alimentació de l’època. El mòbil de Pla a l’hora de fer els seus escrits culinaris, doncs, no fou el plaer de menjar bé, sinó el de tractar la cuina com «una pura il·lusió de l’esperit», segons les seves paraules; és a dir, com un fet cultural i polític fonamental de la identitat catalana.