El passat diumenge 31 de maig, després d'una convocatòria organitzada a corre-cuita el dia abans, ens vam reunir només vuit persones al passeig de Roses. Amb el passeig ple de turistes, aviat vam adonar-nos que la bicicletada que havíem imaginat no tindria l'impacte que esperàvem.

Vaig arribar amb alguns lemes impresos, xiulets i un cel·lo, pensant que potser tot havia estat massa precipitat. Però avui puc afirmar que aquella trobada no va ser en va.

A l'altra banda de la plaça hi havia un petit grup de tres persones encapçalat per l'alcalde de Roses, el Josep M. Martinez, pel Miguel i per d'altres membres del seu equip. Els vam convidar a apropar-se per parlar i, sincerament, aquella conversa va acabar sent el més valuós de la jornada.

Vam exposar les nostres opinions amb fermesa però també amb respecte. No hi va haver crits, insults ni males maneres. Només arguments, escolta i voluntat d'entendre'ns.

Si una virtut tenen l'alcalde i els seus col·laboradors és la capacitat de dialogar, explicar les seves decisions i defensar-les amb arguments. I, encara que sigui més difícil, també la disposició a escoltar propostes diferents.

Durant la conversa ens van explicar que l'estratègia contra el top manta, coordinada entre tots els cossos policials, està donant resultats positius i que la feina que es fa va molt més enllà del que es veu al passeig. Segons ens van exposar, aquest mes de maig la presència de manters ha estat pràcticament nul·la.

També ens van explicar que les pilones de formigó formen part d'aquesta estratègia, ja que impedeixen que els manters ocupin còmodament l'espai del carril bici. Alhora, ens van informar que hi ha un projecte a punt de sortir a licitació per construir un nou carril bici, més segur i continu, al llarg de tot el recorregut. L'objectiu final seria recuperar el passeig com un espai exclusivament destinat als vianants.

Per la nostra banda, vam deixar clar que compartim plenament la voluntat de combatre el top manta i que valorem positivament els resultats obtinguts. El nostre desacord no és amb l'objectiu, sinó amb el mètode.

Vam plantejar que no entenem per què s'ha d'inutilitzar el carril bici precisament durant els mesos en què més ús en fan els veïns. A Roses hi ha moltes persones que es desplacen cada dia a la feina en bicicleta o patinet. També hi ha famílies amb infants que no consideren prou segur el carril bici de la carretera, especialment perquè obliga a canviar de costat en diversos punts del recorregut.

Per això vam suggerir que es poden estudiar alternatives menys invasives per impedir l'ocupació del carril, com ara la instal·lació de topalls similars als que ja existeixen en altres trams.

La resposta va ser clara: la decisió està presa i es mantindrà aquest any i el vinent. Tot i això, ens van assegurar que prenen nota de les propostes de cara al futur.

La conversa es va allargar gairebé una hora. Més tard s'hi va afegir en Joan Plana, sorprès que la bicicletada no hagués arribat a començar. Amb ell també vam mantenir una conversa interessant que, d'un tema a l'altre, ens va acabar portant a parlar del dret a l'habitatge i de les dificultats per defensar uns lloguers assequibles per als rosincs.

Però aquesta és una altra història.

És cert que m'hauria agradat veure molta més gent participant en la marxa. Tanmateix, vaig tornar a casa amb la sensació que no havíem perdut el temps. Al contrari: havíem fet una cosa que sovint trobem a faltar en la política actual. Dialogar. Escoltar. Confrontar idees sense confrontar persones.

I això, encara que no faci tant soroll com una manifestació multitudinària, també té valor.

Gràcies a totes les persones que ho van intentar. Gràcies també a les que hi volien ser però ja tenien altres compromisos. I gràcies a les publicacions de #santamargaridaderoses per ajudar a donar visibilitat a aquesta trobada.