Tornant de Figueres cap a casa he sentit per la ràdio del cotxe que el president català, el senyor Aragonès, convocava eleccions al Parlament de Catalunya per al proper dotze de maig. Ostres! Estem sortint a elecció per any, tot un rècord. La pallissa que ens ve a sobre és de campionat; Netflix, Filmin, HBO i altres plataformes hauran brindat amb cava per la perspectiva que nombrosíssims ciutadans decideixin subscriure-s’hi per tal d’alliberar-se del rotllo immisericordiós dels partits explicant programes destinats al fracàs, uns perquè no guanyaran i els altres  perquè, si guanyen, no tindran temps de posar-los en marxa abans de la propera convocatoria d’eleccions. Estem arribant per una via pacífica, certament barroca i fins i tot surrealista, a la desaparició de l’Estat, a l’anarquia, idea considerada al llarg de molts anys com  a utòpica, però que cada vegada és més a prop de fer-se realitat. 

Davant d’aquesta diarrea electoral, penso que vam estar més de quaranta anys sense fer eleccions i sembla que ara estem recuperant el temps perdut  per tal que a les estadístiques dels darrers cent anys surti la mitjana àuria d’eleccions cada cinc anys.

Per la ràdio, fons d’inspiració inesgotable, un metge que estudia el tema de les al·lèrgies explicava que d’aquí a pocs anys el 50% de la població espanyola desenvoluparà al·lèrgies, la causa de les quals, en bona part, és l’excés d’higiene. No m’estranya! Quan érem petits, un parell de cops a la setmana, la mare em posava  dins un gibrell gran amb aigua calenta i una pastilla de sabó Lagarto. Un cop net, una mica de colònia a granel i ben clenxinat cap a escola i, poques al·lèrgies.  

Parlant de neteja, quan arribo a casa. em trobo en Basi, un prodigi de neteja com tots els gats, assegut damunt d’un cavallet d’escultura, mirant atentament com la Mercè va modelant en fang el cap del nostre net. Naturalment, no em  fa ni cas. Està tan embadalit que sembla que el destorbi quan el crido. M’acosto, li passo la mà pel llom i es deixa fer, més per condescendència cap a mi que per interès propi. Tant sols quan li grato suaument sota la barbeta mostra un senyal de plaer estirant-se i posant-se cara amunt perquè li rasqui la panxa. Ho faig, i es deixa anar roncant amb un plaer concupiscent, fins que decideix que ja en té prou, s’aixeca, fa un salt i se’n va del taller a escampar la boira. 

Crec que, si un dia m’haig de reencarnar i puc triar, ho faré en el cos d’un gat. Té tots els avantatges d’un animal domèstic i cap dels seus inconvenients: el gat interactua amb els homes fins allà on ell vol, a diferència dels gossos, que per molt ferotges que siguin, són absolutament dependents de l’amo. El gat és totalment autònom, fins al punt que són ells els que marquen la relació i l’home està sotmès a la seva tirania. 

Seduït per aquesta idea i per entendre millor aquests éssers misteriosos, he anat a buscar informació sobre la presència dels gats a les diverses cultures, i he descobert que la seva presència beneficiosa està acreditada des de fa més de deu mil anys. 

Dins la mitologia egípcia, Bastet, una deessa amb cos de dona i cap de gata, simbolitzava l’harmonia i la felicitat i era considerada protectora de l’àmbit domèstic i de les dones embarassades. 

De tots els mites sobre els gats el que més m’ha seduït i el que m’ha portat identificar-me més amb aquests felins és el que es troba en l’antiga mitologia xinesa, on va sorgir un gat denominat Li Shou, reconegut pels xinesos com un déu protector proveïdor de fertilitat i aliat dels homes per a les collites. Segons les creences xineses, els déus suprems van designar els gats com els guardians divins de l’ordre, fins al punt d’oferir-los el poder de la paraula abans que als humans.

Però els gats no estaven interessats a dominar el món i van recomanar que es traspassés aquesta facultat als humans, ja que aquests ja se’ls veia que estaven àvids de poder. I fou així com els homes vam passar a dominar el món.  

No em digueu que no és fantàstic! Els homes, des de temps immemorial lluiten per dominar el món, massacrant-se entre ells, simplement perquè als gats, animals molt més intel·ligents, no els va interessats comunicar-se amb la paraula, motiu i origen de totes les disputes humanes. 

Ara  entenc la  seva mirada displicent i el poc interès que tenen en general per l’home i les seves obres. Fins i tot, tant se’ls en fot que els donis menjar cada dia. Si no ho fas, se’n van ells a buscar-lo i una prova la tinc a casa: el nostre Basi, que està cuidat com un bebè i no li falta mai el seu pinso —sec i moll—, quan surt de cacera i torna amb una rata o un ocell, el deixa al peu de la porta perquè veiem, que si volgués, seria ell qui ens mantindria.

A la mitologia japonesa, els gats es deien Bakeneko i no eren déus però tenien el do de llegir, escriure, caminar en dues potes i comprendre el llenguatge humà. Eren essers espectrals capaços fins i tot d’adoptar la forma humana i barrejar-se entre les persones. Actualment molts japonesos creuen que els gats comprenen bona part del llenguatge humà, i jo no ho dubto, perquè quan en Bassi i jo estem escoltant atentament algú que ens està fotent una pallissa plena de bestieses i jo no goso marxar, ell no té problema  a aixecar-se i fotre el camp, i deixa qui sigui amb la paraula a la boca.. 

El gat japonès més conegut, que a casa nostra es ven a tots els basars xinesos, és Maneki-neko, aquell gat daurat que té la poteta aixecada i la mou per atraure diners per als seus posseïdors. A mi personalment aquest ninot em sembla una horterada i no faig cap comentari més, ja que estic segur que al Basi no li agradaria que el comparés amb ell.

I on col·loca els gats la mitologia de la vella Europa? Aquí, després de la caiguda de l’Imperi tomà, el cristianisme va imposar un únic déu, i el nodrit i variat panteó  dels déus clàssics va caure en desgràcia, esborrat a sang i foc. No era moment per adorar gats deïficats! Ben al contrari, a l’edat mitjana se’ls va associar amb la bruixeria i amb la reencarnació del dimoni seguint la mateixa sort que les bruixes i els heretges. Òbviament aquesta persecució va comportar quasi el seu extermini i com a conseqüència una sobrepoblació de rates i altres bitxos que, escampant malalties i epidèmies com la pesta bubònica, van provocar moltes morts i una gran precarietat als humans. Tant que les autoritats civils i eclesiàstiques van haver de rectificar. Fins i tot Napoleó (que no li agradaven els gats) es va veure obligat a estimular la cria de gats com a mesura sanitària contra les rates i altres rosegadors.

Ara que sé aquest gloriós passat dels gats, hauré d’amagar aquest escrit i tenir cura de no deixar l’hora nova a prop d’en Basi, per què si ho llegeix, encara se’ns embalarà més i ens tindrà a tota la família encara més dominats.