La responsable tècnica dels serveis socials alt-empordanesos analitza diverses problemàtiques que afecten la comarca i explica com n’és d’important treballar en xarxa i de manera transversal per intentar ajudar les persones que ho necessiten. En el marc d’una comarca molt envellida, diu que «no és tolerable que la gent pugui estar més d’un any per una valoració de la Llei de la dependència», i exposa que molts cops els anomenats ‘maltractaments’ a la gent gran són «negligències en les cures» provocades «per sobrecàrregues familiars».

Per entendre tot el context, com s’organitzen els serveis socials comarcals?
És un servei molt ampli i divers. Funcionem per àmbits de treball. La gran porta d’entrada són el que nosaltres anomenem Serveis Bàsics d’Atenció Social, que estan totalment desplegats pel territori. Treballem a tots els municipis menors de 20.000 habitants; per tant, 67 de 68. Roses, malgrat tenir 20.000 habitants, continua formant part de l’Àrea Bàsica de Serveis Socials de l’Alt Empordà.  A la comarca en tenim dues: la nostra i la de Figueres.

Com arribeu a la població?
Nosaltres ens movem molt i ens despleguem a la comarca. Al Consell Comarcal hi tenim el  call center, que és on la gent pot trucar i agafar cita, però també poden anar als ajuntaments, perquè tenim la seu principal, i després tenim subseus importants i oficines fixes als ajuntaments més grans. 

Com detecteu qui necessita ajuda?
Treballem molt en xarxa. Ens poden venir o ho podem detectar per altres serveis de la xarxa: escoles, ABS de salut i dispensaris, altres professionals o els ajuntaments, que de seguida ens deriven. Però majoritàriament la gent ve per si sola, perquè ara ja fa molts anys que estem implementats i ja ens coneixen. 

L’Alt Empordà és una comarca molt envellida, i justament ara han sortit les dades de maltractaments a les persones grans…
Sí. Però que a l’Alt Empordà hi hagi més casos de maltractaments, no és ben bé així. El que passa és que portem uns anys en què hem prioritzat i tenim els focus molt posats en la detecció precoç, i tenim la xarxa molt treballada. Per tant, fàcilment ens poden arribar casos. 

Quan parlem de maltractaments, a què ens referim?
En molts casos parlem de negligència en les cures. És a dir, que no són maltractaments volguts, estan produïts per sobrecàrrega familiar. Per tant, estem parlant d’un altre problema. Però tot i així s’ha de prevenir tot el que sigui possible, perquè són coses no tolerables, i s’ha de donar suport en primera instància a totes aquestes famílies. I també hi ha altres situacions més greus, però el gran «victimitzador» sol ser l’entorn més proper.

Hi ha un protocol definit o la intervenció s’adapta a cada cas? 
De protocols no n’hi ha gaires. El tema dels maltractaments a les persones grans encara està molt i molt invisibilitzat. L’hem d’intentar fer aflorar per poder-hi treballar. I ara estem treballant eines de diagnòstic i detecció. S’està treballant a totes les comarques gironines, però ho hem liderat des de l’Alt Empordà, i aquest any ja ho presentarem. És una eina que hem pogut validar i intentarem que sigui l’eina de Catalunya. O sigui, que estem en un moment molt important, en aquestes situacions.

"Que ajudem més els migrants no és cert. L’atenció és proporcional al percentatge de població"

Moltes situacions deuen estar vinculades a les llargues llistes d’espera que hi ha per rebre ajuda de la Llei de la dependència…
Això seria maltractament institucional. Però sí, la sobrecàrrega familiar, a vegades, és un factor. És un tema important. Esperem que en un període de temps breu això millori. Jo penso que sí, que la Generalitat ja té un pla de xoc que permetrà millorar, perquè també és conscient que no és tolerable que la gent pugui estar més d’un any per una valoració. És gravíssim, però em consta que s’hi està treballant. 

Teniu recursos per oferir a aquesta gent que està en un procés de valoració?
Sí. Als que ho necessiten els podem posar un servei d’ajuda a domicili més preventiu. No és el de la Dependència, però si hi ha situacions que s’han d’atendre a casa i que no es poden esperar, els posem aquest servei.

També hi ha el servei de teleassistència.
Sí, és un molt bon recurs. És molt preventiu, però funciona, i funciona bé. Perquè, a més, hi ha dispositius mòbils, i de seguida que algú té una necessitat pot connectar-hi. I és un servei que pot créixer. 

Heu notat evolució amb l’avenç de les noves tecnologies? O la gent gran hi continua sent reticent?
Es fa servir més, però sí, la gent gran a vegades hi és molt reticent. Tu els dius: «Sobretot, sobretot, quan et dutxis no te’l treguis», perquè ja està pensat així. Però no hi ha manera… Ara, sí que funciona, sobretot, en el tema de la solitud no volguda. Perquè, per exemple, ara ja hi ha sensors que controlen si la persona obre i tanca la nevera i, per tant, pots saber si menja o no menja; pots saber si està a casa… Incorpora tecnologia cada vegada més avançada, i jo penso que és molt útil, i que en algun moment la IA també entrarà en el món dels serveis socials, i hi haurà coses que es podran robotitzar i podran millorar.

D’altra banda, hi ha l’atenció a la infància i l’adolescència. Disposeu dels recursos necessaris?
Sí. N’hi podria haver més, però n’hi ha. Ara hi ha ajuntaments que estan posant en marxa serveis d’atenció socioeducativa, que són serveis molt preventius per als col·lectius més desafavorits. Però jo penso que en qüestió d’un parell d’anys hi haurà un desplegament de recursos més important per a l’atenció a la infància.

Com decidiu en quins casos heu d’intervenir?
Els detectem nosaltres o també ens venen derivats. És que aquí la clau és estar molt connectat a la xarxa. Si la xarxa i la comunitat funcionen, els ulls i la intervenció es multipliquen.

I funciona?
Nosaltres estem molt contents. Però també et diré que ens ho treballem. Tenim diferents tipus de serveis. Hi ha els equips especialitzats d’atenció a la infància, per a infants i adolescents en alt risc social, i els serveis més preventius, que són els que ens sol derivar la xarxa o que detectem amb famílies amb qui ja estem treballant. Tenim un pla de treball amb les famílies i, si no funcionen, anem activant altres recursos. N’hi ha molts. Però són majoritàriament accions preventives per evitar arribar on no volem arribar, ni nosaltres, ni les famílies.

En aquests casos extrems teniu una mica la responsabilitat de decidir com serà la vida del menor…
No! Nosaltres no decidim. A vegades amb un menor has d’actuar i l’has de protegir. Nosaltres fem propostes per protegir-los. Això ja són serveis especialitzats, perquè a vegades, malauradament, proposes apartar el menor de la família. Al final qui decideix és la Generalitat. Haver de fer aquesta proposta és molt dur perquè abans d’arribar aquí ja hem provat evitar-ho, i potser hem fet quatre o cinc plans de treball per intentar millorar la situació. Sempre són situacions extremes que no es poden arreglar d’una altra manera. Hi ha gent que col·labora, i hi ha gent que no hi pot col·laborar per circumstàncies de la seva vida…

Molta gent considera que els serveis socials ajuden més els nouvinguts que la gent nascuda a Catalunya. Què els diríeu?
Que això no és així, i és important que la gent se n’adoni. S’ajuda en la mateixa proporció. Si mires les dades, són totalment proporcionals. I les persones nouvingudes moltes vegades venen a treballar i no estan acostumades a utilitzar els serveis socials perquè als seus països no n’hi ha. Venen les situacions que realment ho necessiten.

"Tenim un problema importantíssim amb l’accés a l’habitatge, i aquí s’han de fer polítiques"

Una altra problemàtica creixent és el preu de l’habitatge. Teniu recursos per fer-hi front?
No. Amb el tema del sensellarisme ens hi hem de posar a treballar molt seriosament. Tenim un problema importantíssim d’accessibilitat a l’habitatge, i això no surt del món dels serveis socials, aquí s’han de fer polítiques d’habitatge. La problemàtica de l’habitatge és la més greu dels serveis socials bàsics, però és que nosaltres no tenim recursos, i és duríssim.

Sí que teniu els equips itinerants de seguiment que van a alguns pobles per atendre la gent sense llar. Com treballen?
Intentem treballar per buscar-los una sortida, sobretot pel que fa a la seva inserció social, i laboral si és possible. I el que sí que tenim és el que anomenem nuclis d’habitatge social, que són pisos d’inclusió compartits on es poden establir durant un temps mentre busquem una sortida. De fet, tenim poques places i una mobilitat altíssima. El 2025, per unes 20 places hi han passat 72 persones.

Això vol dir que el servei funciona.
Sí, perquè tens professionals que estan intervenint en el seu dia a dia. Els acompanyem en aquests processos, que a vegades són temporals per causes diverses, perquè puguin sortir d’aquesta situació.

També hi ha l’atenció a les dones. Deu ser difícil que es deixin ajudar…
Sí. A vegades, no tenen la percepció d’estar en perill. És una qüestió molt de la persona, i costa molt de treballar. A vegades necessiten uns mesos per veure la situació, i és un treball com de corredor de fons: tu vas avançant i vas acompanyant al ritme que la persona es deixa acompanyar. És clar que, si detectes una situació de risc, actues de seguida. I aquí torna a ser importantíssima la xarxa, que tots els agents socials estiguem treballant com un bloc. 

Aquests últims mesos hi ha hagut el procés de regularització de les persones migrades. Com us ha afectat?
Vam posar en funcionament un dispositiu per fer els informes de vulnerabilitat a les persones que el necessitaven per no afectar les agendes del dia a dia dels professionals. Però la gent va venir sobretot les primeres tres setmanes. Fins ara hi deuen haver passat un miler de persones de la comarca.