Nascut en el si d’una nissaga amb arrels alt-empordaneses, en Joan Sàlvia s’ha criat a Sant Just Desvern (Barcelona), on el seu besavi va emigrar a principis del segle xx. La seva àvia, l’Esperança Corcoll, ja va néixer a Sant Just, però mai ha oblidat els seus vincles familiars amb la nostra comarca. Tenia una àvia originària de Pont de Molins i un avi de Palau-saverdera. Eren de Can Matané.

Ella sempre havia sabut que havia heretat un terreny a Palau-saverdera, però fins fa pocs anys no sabia ni on era. Fins que durant la pandèmia en van trobar l’escriptura, que data del 1958, i van decidir indagar una mica més. Van identificar que eren uns camps agrícoles ubicats al puig de la Torre del Vent, van fer venir un topògraf per delimitar la propietat i, amb la il·lusió de compartir un projecte a l’única finca que conservaven a l’Alt Empordà, van contactar amb un pagès d’aquí i van començar els tràmits per plantar-hi 200 o 300 oliveres. Però el que havia de ser un projecte intergeneracional d’allò més il·lusionant s’ha acabat convertint en tot un maldecap.

Les finques que els seus avantpassats havien treballat durant generacions havien quedat desateses durant molts anys. I la seva restauració ha esdevingut una autèntica proesa. Perquè s’han adonat que durant dècades els seus terrenys (de propietat privada i catalogats com a sòl agrícola) es van utilitzar com a abocadors il·legals «sense cap autorització ni coneixement de la família».

Parlant amb la gent de la zona han esbrinat que va ser sobretot entre els anys seixanta i noranta, en ple boom urbanístic de Roses, Santa Margarida, Empuriabrava i tot el seu entorn. «Diverses empreses i, segons tot apunta, també administracions, hi van abocar terres, runa i residus de construcció», lamenta en Joan, que matisa: «hi trobem tot tipus de deixalles i escombraries, restes d’obra, etcètera, i hi ha gent, com per exemple l’empresa que m’ha aplanat el terreny, que ens ha confirmat que allà hi llençaven runa». 

Amb tot això, a data d’avui les finques mostren desnivells evidents respecte dels camps del seu voltant. «Literalment hi ha muntanyes soterrades de deixalles, tapades amb terra, al bell mig del que hauria de ser sòl agrícola», explica, tot afegint que quan han començat a netejar les parcel·les s’hi ha trobat de tot: restes de plàstics, ferralla, sanitaris, rajoles, plantes no autòctones... I tot això en una zona que forma part de l’espai protegit pel Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. 
De fet, els han arribat a dir que els habitants de la zona li’n deien «El Corte Inglés» perquè s’hi podia trobar de tot. També han descobert que hi va haver algú que durant anys se’n va lucrar, perquè fins i tot hi va instal·lar una bàscula i pesava totes les deixalles que hi abocaven els camions. I per si això no fos prou, en Joan deplora que «el més paradoxal és que avui, quan els hereus intentem recuperar aquestes finques per tornar-les a l’ús agrícola, ens trobem amb una enorme quantitat de traves administratives: permisos de diversos departaments, limitacions per remoure el terreny, dificultats per fer pous…». 

Tant el net com l’àvia agraeixen que l’actual Ajuntament de Palau-saverdera els està posant totes les facilitats, en el marc de les seves limitades competències en aquest sentit. Però censuren que «durant dècades, ningú va posar cap fre a una pràctica que ha degradat greument el territori i ha vulnerat drets de propietat privada». «Creiem que aquest cas pot exemplificar molt bé dues realitats que sovint queden amagades: d’una banda, els efectes reals de la disbauxa urbanística del passat; i de l’altra, les contradiccions actuals entre la protecció del medi i la impossibilitat de reparar els danys causats», conclou en Joan.

Tots els possibles delictes que es van cometre a la finca han prescrit. I tal com està ara el terreny no hi poden plantar l’olivar que tant havien desitjat. Però exploraran tots els mecanismes possibles perquè el seu somni familiar no quedi en un no-res.