Esteu de comiat després de tants anys. Fa peneta?
Sí, la veritat és que molta.

Sou un grup molt gran. Com gestioneu la feina col·lectiva entre tantes membres del grup?
Amb una molt bona organització. Roba Estesa no som únicament les 14 persones que estem de gira. Normalment som cinc les que treballem en l’alimentació i la gestió del projecte i que mirem de coordinar-ho amb l’equip tècnic, editorial, de management...

El vostre «folk calentó», sempre en català, és de les vostres marques, com vau triar que volíeu fer això? 
Mira, tot just acabo d’escoltar el primer disc i també m’he fet aquesta pregunta. No preníem decisions, ho fèiem i prou. Els primers discs tenen alguna cosa genuïna. Explicàvem coses que demanaven explicacions.

Després va arribar una transició cap a sons més electrònics. Com va arribar aquest canvi?
Va ser una barreja, un desig i una pulsió per sonar d’una forma més potent. Dins el circuit musical català apareixien coses més digitals. Els primers discs nostres sonaven molt més acústics, amb instruments que no tenien aquesta potència, com el calaix. Aleshores vam començar a investigar temes de producció més digital i vam descobrir un món que no havíem fet fins aleshores. Així, quan ens programaven amb altres bandes es mantenia aquesta potència que et dona el digital, ja que si no ho tens fas aquest «bajon», i no volíem que la gent pensés que passava perquè fóssim ties.

Esteu cansades de «perquè sou ties» i esteu dalt d’un escenari se us carregui de més responsabilitat en clau feminista i de lluita social?
Estem cansades que no hagi canviat res. Fotre la «turra» no ens molesta, parlar de feminisme ens encanta, de fet tres de la banda tenim un títol de màster relacionat amb el feminisme. El que molesta és que després de 10 anys responent a aquestes preguntes, quan t’imagines que a darrera hi ha un moviment, una demanda externa, i que per tant hi hauria d’haver un tipus d’acció, un canvi. Quan veus que això que t’han posat a la taula no hi és... fa ferida. Que passin 10 anys i ara vinguin les Al·lèrgiques, o qui sigui, i que els hi facin les mateixes preguntes és un «Noooo. No hem entès absolutament res».

Un altre problema és la dificultat de viure exclusivament de la música.
La indústria musical és un món molt precari. Això no vol dir que no hi hagi gent que en visqui, però és molt frustrant veure com tu que estàs fent la feina, ho estàs fent tot i acabes en números vermells amb gent que no et paga quan toca... És tota la problemàtica. Estem treballant el doble que fa cinc anys i cobrem la meitat. És un dels motius que ens fa dir fins aquí. 

Ara esteu amb «L‘última estesa». Quines sensacions us deixen aquests concerts de comiat?
Estan anant molt bé. Estem en una mica de dissociació, hem fet aquests bolos molt emocionants. En algun moment baixem al públic i surten les ganes de fer la llagrimeta i estàs gestionant 50 coses alhora. Tenim moltes ganes de venir a Castelló d’Empúries a l’Istiu i ens fa molta il·lusió acomiadar-nos de l’Empordà.