El turbant i la barba són els trets identitaris d’aquest llançanenc d’adopció; «són com el DNI pels sikhs», explica. És propietari de diversos negocis, com per exemple el restaurant Indian Chef de Figueres, tot i que és més conegut per les seva vessant solidària. Ha estat notícia en mitjans, britànics, americans, espanyols i d’arreu del món per la seva implicació donant ajuda humànitaria, no només al seu país d’origen ni al que l’ha acollit, sino a tot arreu on ha fet falta. Un historial que es pot seguir a través del usuari a les seves xarxes socials @amrik_singh_spain on acumula milers de seguidors. Durant la Covid, la seva comunitat es va bolcar donant material a particulars i institucions. Va arribar a Ucraïna al principi del conflicte per ajudar amb tot el que va poder i, el passat 29 de gener, va rebre a Brusel·les de la mà de la vicepresidenta del Parlament Europeu, Antonella Sberna, el reconeixement per la seva tasca humanitària amb les persones afectades per la DANA de València. No és el primer cop que se li reconeix la seva tasca solidària, també ho han fet al seu municipi, on col·labora sempre que pot amb l’Associació Platges Netes Llançà, recollint brossa del litoral.

Vostè té més de 211.000 seguidors a TikTok i més de 200 a Facebook. És un influencer.
Sí, pel nombre de seguidors que tinc sí que es pot dir que soc una mica influencer sí (riu). Tinc un llarg historial amb notícies que apareix si poses el meu nom a Google.

Molts dels seus vídeos són demanant ajudes per campanyes concretes. Li funciona?
I tant, tot i que això és cosa de la meva filla que m’ha obert també l’Instagram i que selecciona material de la galeria. A més, ho publiquem amb diversos idiomes per aconseguir arribar a més gent.

D’on surt aquesta vena d’ajudar als altres?
Soc sikh originari de Panjab, a l’Índia, i els sikhs d’allà ajudem a on ens necessitin. Ens ho ensenyen des del mateix moment del naixament, jo ho he après a casa veient com  el meu pare donava ajuda humanitària. Ja sigui ajudant nens de l’Índia donant roba, medicaments i recursos perquè poguessin anar a l’hospital... I des del 2014 que vaig arribar a Espanya també ho estic fent aquí, ja sigui amb gent que no té feina o que necessita ajuda per pagar incineracions o enterraments i extradint les restes a l’Índia, com denunciant estafes on s’aprofiten de la gent, i inclús el tràfic de persones. 

De quin tipus d’estafes parlem?
A Espanya hi ha individus cometent frau falsificant documentació. Aprofiten el desconeixement de la gent i els enganyen utilitzant en elseu benefici la seva documentació. Vaig organitzar un acte contra ells i intento ajudar a les víctimes. He tingut problemes i alguna vegada m’han intentat fer alguna cosa. Molts d’ells ara ja estan denunciats davant la justícia. Algunes de les víctimes ja han pogut recuperar els seus diners.

També ha comentat que fins i tot ha ajudat en casos de tràfic de persones.
Dones de l’Índia, Nepal, Bangladesh, eren venudes a màfies a Arabia Saudí. Les posaven a treballar i després les feien prostituir. Vaig denunciar-ho a xarxes en diferents idiomes i va començar a moure’s tot. Han detingut una persona responsable de l’Índia i han allibera’t algunes noies. Tot i això, encara continuo lluitant contra aquest tipus de gent.

Vostè també es va implicar en l’època de la Covid.
Jo quan vaig arribar a aquí venia sense res. Tot el que tinc, feina, negoci, casa, és gràcies al que he pogut fer aquí. Ho dec a aquesta terra d¡acollida. En aquella època vaig donar ajuda a la Creu Roja, hospitals, ajuntaments... Es van formar diversos grups d’ajuda a València, Madrid, Canàries... Durant dos anys vam donar menjar, butà, material...

I després cap a Ucraïna.
Sí. Allà hi havia molts estudiants hindús, sikhs, i quan vaig veure els bombardeigs per televisió, vaig sortir sense res de casa. Vaig anar directe cap allà, al conflicte, al camp de batalla, arriscant la vida. Molts aliments de les ONG no arribaven, es quedaven a la frontera, jo els carregava i els entrava. Era desolador, gent refugiada sota les cases, no tenien res.

Quant temps va ser-hi?
Durant sis mesos hi vaig ser de manera continuada, deixant feina, treballs, negocis, família... Primer no tenia reforços ni diners. Agafava coses d’aquí i les portava cap a allà. Publicava alguns vídeos i van arribar a sikhs d’arreu del món. Entre ells, els United sikhs d’Amèrica que van veure els vídeos i van venir a Ucraïna. Vam fer un campament gran per gestionar l’ajuda i donar suport a la gent. També vam informar i denunciar el tràfic de nens i dones que vèiem que hi havia.

També va sortir disparat cap a València el 29 d’octubre pel desastre de la DANA.
Tenia el fill a l’hospital de Girona per una operació al colze. Va ser la meva dona que em demanava si no hi aniria. Em coneix, sap que la meva essència és aquesta. Vaig anar cap allà amb companys sikhs de Barcelona i Badalona.

Què es va trobar a allà?
Un desastre... Hi havia un desordre molt gran entre les persones voluntàries. Jo tenia experiència en el camp humanitari i tenia algunes idees. El meu grup el formaven sikhs vinguts d’arreu d’Espanya i ajudàvem a molts voluntaris que arribaven a allà i no sabien ni què fer ni com ajudar. Nosaltres buscàvem feines i els hi repartíem les tasques.

Per on van començar?
Per Sedaví, repartint fruita i verdura pels carrers. Al principi un camió arribava carregat de menjar i en dues hores no quedava res, es van repartir unes 70 tones de verdura i fruita. No teníem prou mans per repartir, empaquetar, netejar, servir butà, càmping gas... Tot i que havien vingut sikhs de temples de tot el país, feia falta més ajuda. Posteriorment, amb l’arribada d’uns 200 voluntaris espanyols, vam començar a netejar cases, naus, garatges... Amb 4x4 trèiem cotxes, ajudàvem a les víctimes que trobàvem... Vam passar per Massanassa, Benetússer, Alfafar... La gent estava molt malament. Finalment, vam arribar a Paiporta.

Van trepitjar bastant territori.
 Sí, vam posar un punt de suport a Paiporta, dos a Benetússer i un a Alfafar, on cuinàvem i donàvem i fèiem arribar menjar a qui ho necessités: voluntaris, policia, militars... Netejàvem tot el que podíem i voluntaris especialitzats ens ajudaven. Recordo en Paco, un electricista que ens va donar un cop de mà per tenir llum. Parlàvem amb els veïns i demanàvem quins problemes tenien i com els podíem ajudar. Feiem llistes del que necessitava la gent i miràvem de solucionar-ho.

Què els hi demanaven?
A Paiporta hi havia molts carrers embussats. Gent que no podia sortir del seu domicili i que els hi faltava menjar. Nosaltres teníem experiència i carregàvem menjar a les esquenes que els hi feiem arribar passant per damunt dels cotxes. A base de compartir-ho en xarxes, cada vegada més  gent ens contactava.

Els primers dies van ser molt durs imagino.
I tant. Després ens vam fixar que hi havia molts negocis petits tancats i vam demanar a veure com podien tornar a la vida normal. Preguntàvem si tenien assegurança o no i, si no en tenien, miràvem d’ajudar-los com podíem. Trèiem fang, netejàvem botigues i miràvem d’assecar-ho perquè poguessin obrir quan abans millor. Vam comprar moltíssimes persianes en una fàbrica de Madrid per poder col·locar els tancaments. Hi havia gent que ens veia i ens demanava ajuda per la seva casa.

Com?
Sí. Gent gran que tenia el domicili molt afectat. El fang i la humitat van fer aparèixer floridures. Picàvem parets, ho tiràvem tot i ho reconstruíem... Recordo una casa a Benetússer, on una dona molt gran picava la seva paret plorant, tota la vida la tenia en aquella casa i no tenia assegurança ni papers. La vam ajudar a reformar-la amb els voluntaris, hi vam ser 15 dies. Tampoc oblidaré mai un altre cas a Paiporta, on en Pepe, amb 85 anys, també picava la seva paret plorant. Vam fer un vídeo per demanar ajuda a professionals. Tot i que molta gent es va bolcar, també vam pagar a professionals perquè ens ajudessin a fer les feines.

Vostè pagava als professionals?
Sí. Molta gent volia donar diners, però jo no els vull. No recaptem diners, així la gent té més confiança. A Catarroja vam conèixer l’Antonio un senyor sense cames amb una filla malalta al llit i en un pis de protecció oficial. Em vaig comprometre amb ell que l’ajudaria a refer la seva casa. Hi havia moltes coses que jo no sabia, canonades trencades, electricitat... Vaig fer un vídeo demanant ajuda i molta gent ens volia donar diners, els hi vam dir que no, que compressin el gènere i ens ho entreguessin, però ens faltaven  professionals... A vegades no en trobem i  els paguem nosaltres. Per sort l’Associació dels sikhs de Portugal ens va enviar professionals que ens van ajudar amb aquesta casa i d’altres durant dos mesos. 

Com està la situació ara?
Portem cinc mesos allí i encara hi ha molta feina per fer.

Com s’organitza aquesta ajuda dels sikhs?
Hi ha la Federació dels sikhs a Espanya, amb un president que és de Santa Coloma de Farners, la qual porta el registre de les diferents comunitats. El turbant i la barba dels sikhs són senyals identificatius, són com el nostre DNI. Allà on anem ens organitzem en un temple, no només per temes religiosos, i és obligatori fer-hi una cuina i tenir un espai de menjador. Qualsevol persona pot entrar i demanar ajuda. Nosaltres no fem diferències de religions, ni de castes, ni tampoc entre dones i homes. Hi ha el que s’anomena «la guardiola del pobre» on de forma voluntària es van fent aportacions que s’utilitzen per a emergències.

Estem preparats per qualsevol tema humanitari. Sempre hi ha un president que s’implica amb la localitat i que té contacte amb l’Ajuntament i amb diversos agents socials. Així, en cas que hi hagi una emergència com a València, sabem ràpidament que fa falta. Teníem espai i estris de cuina preparats, conductors que coneixien la zona, eines per netejar... A més, si sabem que algú de la nostra comunitat fa una cosa malament som els primers a denunciar-ho. 

Vostè ha hagut de pagar molts diners de la seva butxaca. Com se subvenciona si no recapta diners?
Els meus estalvis els he posat i he venut els supermercats de Roses i de Llançà. A més, la ferreteria de Llançà i el restaurant de Figueres els he tingut tancats. No tinc res ara mateix, però cada cop que caic m’aixeco.

Ara estic una mica regular per la meva situació personal, però el més important és la comunitat on vius. En tot el temps que fa que soc a Espanya, l’única cosa que he guanyat és agraïment i respecte. Això no t’ho donen els diners, l’única manera és arribant al cor de la gent. El respecte no es compra, es guanya.

Vostè se sent molt estimat?
I tant. Només cal mirar els milers de comentaris de les meves xarxes socials, no hi ha cap comentari negatiu, ni cap referència a què soc immigrant o a per què he vingut. Molts immigrants diuen que no se senten ben rebuts. No hi estic d’acord. Si tu fas el bé amb la comunitat, l’estar amb la gent... això és el que rebràs. Reculls el que sembres. En canvi, si comets delictes, et fiques en conflictes, problemes, lluites... serà al contrari. Ningú vol gent que genera problemes. Si allà on ets et tenen por, és que alguna cosa fas malament. És un país de benvinguda i jo en soc l’exemple, milers de persones d’aquí diuen que em volen i que m’estimem.