Sis anys després de la seva participació en el cicle Punt de Lectura, com a narradora debutant que acabava de publicar Permagel, Eva Baltasar, convertida ara en una novel·lista de referència i amb reconeixement internacional, va reunir prop de noranta assistents a la Sala Polivalent de la Societat La Concòrdia.

Amb un gran rigor argumentatiu, un discurs ple de consideracions crítiques i una presència física que desprèn seguretat, l’autora d’Ocàs i fascinació va aconseguir interpel·lar el públic i crear un clima de gran interès en la tercera sessió del cicle.

Sobre la protagonista d’aquesta seva novel·la, que, per cert, no té nom, Eva Baltasar va comentar: «És una dona jove, amb estudis, amb una feina precària que em serveix per exposar que bona part del perquè de la seva gran vulnerabilitat radica en el fet que no té xarxa».

A la novel·la hi ha pocs personatges però un de realment especial que s’anomena Trudi i té un paper rellevant en un moment concret de la novel·la. «La Trudi compensa el valor sanguinari que té la ciutat, que fabrica solitaris i els obliga a conviure, i dic que compensa perquè és capaç d’oferir una abraçada i, si bé és cert que una abraçada no et salva, et pot infondre l’ànim que cal per salvar-te» va dir. I encara va afegir: «a diferència de les dones de la trilogia que estan orgulloses de ser outsiders, de moure’s als límits de la societat, aquí he volgut crear un personatge que és expulsat de la societat en la qual voldria estar i en la qual està obligada a conviure no per afinitat sinó per necessitat».

Preguntada sobre aspectes de la novel·la amb possibles ressons autobiogràfics, va comentar que certament hi alguns passatges de la seva vida, com ara la coincidència entre la feina de la protagonista a la primera part, la de dona de neteja, i la feina que ella va fer durant un temps quan era estudiant. Sobre això Baltasar va explicar que «una cosa que em fascina d’aquesta feina és que et permet llegir les històries de cada casa i de la gent que hi habita. És una feina que fas sola. Aquí he volgut que hi hagués una forta càrrega eròtica entre els objectes i la protagonista, que s’acaba convertint en una dona civilitzadora de la llar dels altres. En un moment en què ha perdut la seva cova i és a la intempèrie, no té sostre i en canvi habita les cases dels altres».

Quan algú va preguntar per la importància de la cerca de la bellesa en les coses petites, una idea omnipresent a la novel·la, l’autora va comentar: «La bellesa en la col·locació de les coses properes i també en el fet d’ordenar les paraules en l’acte d’escriure té una eròtica espiritual i física que en aquesta ocasió he volgut que substituís el sexe, un element que estava molt present en la trilogia i aquí desapareix. Quan jo escric vull que el resultat sigui poètic». 

Tot allò que gira al voltant de conceptes com casa, cova, parets, habitació... a la novel·la és objecte de definicions que tenen una dimensió poètica, cosa que també passa quan es parla de la brutícia o de la diferència entre netejar i endreçar... Respecte a això, Baltasar va comentar que és així perquè «a la segona part de la novel·la he volgut que la història giri cap a l’espiritualitat. És cert que ho fa des d’una mirada maníaca que l’acaba conduint a convertir el domicili en un temple, en un lloc d’adoració. La protagonista descobreix que ja no es basta a si mateixa, que el que li cal, en aquell moment, li ho dona Ella, i per això aquesta no té determinant, és simplement Maria».
Alguns lectors van incidir en el to morbós, fins i tot inquietant, que agafa el relat en entrar en aquesta Fascinació. Un lloc, algú ha dit, on es toquen el crim i la devoció.