Com sorgeix la idea de Tot passa dues vegades?
La idea principal va sorgir en una cafeteria de Barcelona. Vaig sentir la frase «si no em pots perdonar, oblida’m». A partir d’aquesta frase vaig començar la història.

Tot això a partir d’una frase?
Tenia molt clar que hi hauria una família molt rica amb secrets, una família més senzilla que va prosperant i com es troben aquests mons. Havia de ser molt empordanesa i que parlés dels petits detalls. 

El passat també hi apareix. Creu que és inevitable que ens persegueixi?
Sí, som del passat. Cadascú de nosaltres té un bagatge i volia una novel·la que repassés cent i tants anys, on hi hagués un passeig per la història d’una família inventada però que encaixés amb fases de la història real. 

Li volia demanar per un altre concepte, que és el d’oblidar. Es pot fer mai del tot?
Depèn molt de cadascú. Amb el temps n’aprens. Aquells records que havien estat punyents el temps els calma, els va apaivagant. Però realment no ho crec. La memòria de la gent, les vivències, cal preservar-les.

Tot passa dues vegades li ha permès obtenir el 5è Premi Empordà. Què significa per a vostè?
Va ser una alegria immensa, una gran satisfacció. En aquesta ocasió tenia a punt la novel·la quan vaig veure que s’acabava aviat el termini. Hi confiava molt, ja que era una novela gironina, molt empordanesa. El premi ha estat un gran trampolí, evidentment.

Un trampolí? En quin sentit?
Doncs que ara m’han vingut a buscar més editorials. Tot això és un mèrit, és currículum i obre portes. Ho he notat.

Què n’espera de la presentació del proper divendres 24?
De fet, que jo vingui és en part gràcies a l’Alfons Romero. Va fer una ressenya al seu Facebook espectacular i ja va posar a fil a l’agulla perquè em pugui conèixer amb figuerenc i figuerenques lletraferits. Em fa molta il·lusió. N’espero molta literatura i que parlem d’aquestes petites coses.

Torna a aparèixer el concepte de «petites coses». Quina és la importància d’aquests petits detalls?
Jo soc d’una generació de la calma. D’anar al bosc a buscar bolets, de gaudir de les cales petites. Del silenci. Dels contes a la vora del foc. De les torrades a la xemeneia dels avis. Això aportava lliçons. 

Lliçons?
El saber estar, la disciplina l’ordre, el comportament, jo ho he après des d’aquest món de la calma. El meu avi em va ensenyar la disciplina, i ho va fer amb el seu hort. Em va deixar un racó perquè jo hi plantés. Al cap d’un temps les seves estaven ufanoses i les meves quasi mortes. Ell em va dir: «això ets tu, que no les cuides». Hem de cuidar el nostre hortet, el nostre carrer, el nostre racó. Cuidant això cuidarem el món.