Obrint les portes de Cadaqués

0
1699

El fotĂČgraf Rafael Tirado homenatja la gent del poble amb cinquanta entrevistes plenes d’autenticitat


 

«CadaquĂ©s Ă©s el resultat dels que han decidit viure en aquest entorn bell i dur, assolat de vegades per la tramuntana i beneĂŻt pels dĂ©us». Ho escriu el fotĂČgraf Rafael Tirado, un enamorat del poble, a la introducciĂł de CadaquĂ©s de portes endintre, publicat aquesta primavera. Llegir-lo Ă©s sentir l’espetec del vent del nord vora el mar; trepitjar vinyes i oliveres entre masos i parets de pedra seca; capbussar-se en els carrers i en les cales farcides de records dels cinquanta protagonistes entrevistats del llibre: fills del poble o arrelats de fa una colla d’anys. Tirado s’ha passat tres anys preparant el volum i enregistrant les entrevistes, que sĂłn transcrites fidelment. Fins i tot, el lector pot tenir la impressiĂł que les estĂ  escoltant mĂ©s que no pas llegint. L’objectiu de l’autor era clar: «Deixar testimoni i rendir un homenatge a la gent de CadaquĂ©s donant a conĂšixer les seves histĂČries», comenta. Les imatges, tot i ser fotĂČgraf de professiĂł, queden relegades a un segon pla. I no per aixĂČ sĂłn menys destacades. Tirado posa l’objectiu en el rostre dels seus protagonistes i els retrata en blanc i negre i de prop, copsant l’autenticitat, de manera espontĂ nia. Lluny del CadaquĂ©s de postal pretensiosament sofisticat.

RECULAR EN EL TEMPS. La majoria personatges del llibre sĂłn gent gran –tot i que tambĂ© n’hi ha de ben jovenets– i fullejar el llibre Ă©s recular en el temps. TambĂ©, a l’ùpoca de pirates i sarraĂŻns malvats. A mĂ©s, s’explica com la fil·loxera va acabar amb totes les vinyes i com, l’any 1956, una gelada va arruĂŻnar gran part de les oliveres i els temps segĂŒents van resultar magres, fins que, amb l’arribada del turisme, es va revifar l’economia. Es rescabalen histĂČries curioses: la d’un vaixell que va tirar per la borda quilos de taronges, perquĂš pesaven massa , i durant uns dies la gent n’anava a pescar; el casament del fill d’en Charles Chaplin i les partides d’escacs de Marcel Duchamp. No falten memĂČries d’exilis, de les veremes a França i de la Guerra Civil: la d’un aviĂł estavellat i d’un soldat mort al paratge de Tudela o les ocurrĂšncies dels veĂŻns per tapar amb bastides el retaule de l’esglĂ©sia, de 23 metres d’alçària, per evitar que fos cremat pels anarquistes. TambĂ© apareixen anĂšcdotes d’en DalĂ­ i la Gala. DionĂ­s BarĂł, una persona molt activa en la vida social del poble, afirma, com la resta dels entrevistats, que l’artista era de tracte amable i proper: «Jo trobi que era una persona que, quan parlava amb tu, era normal i corrent, perĂČ que quan tenia una cĂ mera o un periodista al davant, es transformava totalment. Era capaç de dir lo mĂ©s inimaginable a qualsevol».

La llengua viva. Un altre dels grans protagonistes Ă©s el llenguatge: el parlar espontani i el salat, que l’autor ha mantingut. Es poden descobrir paraules com «manxiules»; llegir «homos», «olivassos» o «xarxis»; barbarismes com «hasta» o «terreno» i els mots «istiu» o «aiga», utilitzats sovint perĂČ incorrectes segons l’Institut d’Estudis Catalans.

EL MAR. Fins fa cent anys, s’havien de travessar feixucs camins de terra per arribar a Figueres, a nomĂ©s 30 quilĂČmetres. Per aixĂČ, molts cadaquesencs havien conegut Cuba abans que la seva capital. «La seva carretera era el mar», sostĂ© Tirado. PerquĂš, a CadaquĂ©s, sembla que la vida i el mar vagin de bracet. Encara ara. Antonio GirĂł Ă©s un pescador artesanal i li ve de famĂ­lia: els seus avis ja tenien una barca a la platja de s’Arenella i el seu fill segueix la tradiciĂł. GirĂł hi continua anant cada dia i un roc, diu, ha estat sempre la seva Ășnica Ă ncora.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li