El fotògraf Rafael Tirado homenatja la gent del poble amb cinquanta entrevistes plenes d’autenticitat

«Cadaqués és el resultat dels que han decidit viure en aquest entorn bell i dur, assolat de vegades per la tramuntana i beneït pels déus». Ho escriu el fotògraf Rafael Tirado, un enamorat del poble, a la introducció de Cadaqués de portes endintre, publicat aquesta primavera. Llegir-lo és sentir l’espetec del vent del nord vora el mar; trepitjar vinyes i oliveres entre masos i parets de pedra seca; capbussar-se en els carrers i en les cales farcides de records dels cinquanta protagonistes entrevistats del llibre: fills del poble o arrelats de fa una colla d’anys. Tirado s’ha passat tres anys preparant el volum i enregistrant les entrevistes, que són transcrites fidelment. Fins i tot, el lector pot tenir la impressió que les està escoltant més que no pas llegint. L’objectiu de l’autor era clar: «Deixar testimoni i rendir un homenatge a la gent de Cadaqués donant a conèixer les seves històries», comenta. Les imatges, tot i ser fotògraf de professió, queden relegades a un segon pla. I no per això són menys destacades. Tirado posa l’objectiu en el rostre dels seus protagonistes i els retrata en blanc i negre i de prop, copsant l’autenticitat, de manera espontània. Lluny del Cadaqués de postal pretensiosament sofisticat.

RECULAR EN EL TEMPS. La majoria personatges del llibre són gent gran –tot i que també n’hi ha de ben jovenets– i fullejar el llibre és recular en el temps. També, a l’època de pirates i sarraïns malvats. A més, s’explica com la fil·loxera va acabar amb totes les vinyes i com, l’any 1956, una gelada va arruïnar gran part de les oliveres i els temps següents van resultar magres, fins que, amb l’arribada del turisme, es va revifar l’economia. Es rescabalen històries curioses: la d’un vaixell que va tirar per la borda quilos de taronges, perquè pesaven massa , i durant uns dies la gent n’anava a pescar; el casament del fill d’en Charles Chaplin i les partides d’escacs de Marcel Duchamp. No falten memòries d’exilis, de les veremes a França i de la Guerra Civil: la d’un avió estavellat i d’un soldat mort al paratge de Tudela o les ocurrències dels veïns per tapar amb bastides el retaule de l’església, de 23 metres d’alçària, per evitar que fos cremat pels anarquistes. També apareixen anècdotes d’en Dalí i la Gala. Dionís Baró, una persona molt activa en la vida social del poble, afirma, com la resta dels entrevistats, que l’artista era de tracte amable i proper: «Jo trobi que era una persona que, quan parlava amb tu, era normal i corrent, però que quan tenia una càmera o un periodista al davant, es transformava totalment. Era capaç de dir lo més inimaginable a qualsevol».

La llengua viva. Un altre dels grans protagonistes és el llenguatge: el parlar espontani i el salat, que l’autor ha mantingut. Es poden descobrir paraules com «manxiules»; llegir «homos», «olivassos» o «xarxis»; barbarismes com «hasta» o «terreno» i els mots «istiu» o «aiga», utilitzats sovint però incorrectes segons l’Institut d’Estudis Catalans.

EL MAR. Fins fa cent anys, s’havien de travessar feixucs camins de terra per arribar a Figueres, a només 30 quilòmetres. Per això, molts cadaquesencs havien conegut Cuba abans que la seva capital. «La seva carretera era el mar», sosté Tirado. Perquè, a Cadaqués, sembla que la vida i el mar vagin de bracet. Encara ara. Antonio Giró és un pescador artesanal i li ve de família: els seus avis ja tenien una barca a la platja de s’Arenella i el seu fill segueix la tradició. Giró hi continua anant cada dia i un roc, diu, ha estat sempre la seva única àncora.