La presència del pare Vallmajó

0
820

Navata, el poble natal del missioner assassinat a Ruanda, recorda el 25è aniversari de la seva desaparició


 

Hi ha records que no s’obliden mai. I el passat 26 d’abril era un dia per al record i, evidentment, per no deixar passar. Es van complir 25 anys de l’assassinat del missioner navatenc Joaquim Vallmajó a Ruanda. Tenia 53 anys. Va ser una més entre els centenars de milers de víctimes de la guerra i de les matances que hi va haver entre els tutsis i els hutus als grans llacs africans. Havia estat 26 anys a Ruanda i no va voler ser evacuat quan va esclatar cruament el conflicte. El seu poble natal va acollir, divendres passat, un senzill però emotiu recordatori de l’efemèride.

Un acte amb la mainada com a protagonista i una taula rodona amb persones que el van conèixer en vida o han mantingut el recordatori viu de la seva trajectòria, una vegada desaparegut, van ser els dos actes més destacats. Paral·lelament, fins al 10 de maig i a la biblioteca de l’escola Joaquim Vallmajó s’exposa un fons documental que inclou les cartes que, des dels anys 70 fins al 1994, el pare blanc va escriure a la seva família i als seus amics des del país africà, i les fotografies que ell mateix va fer i va enviar a la gent de la comarca, que recorden com va ser el dia a dia de Vallmajó i com era l’entorn en què es movia abans del genocidi.

Abans de començar l’acte eren inevitables els recordatoris. Una figuerenca ens explica que «aquell 30 de desembre del 1993, el pare Vallmajó va esmorzar a casa, abans d’agafar el tren que el portava a Barcelona i des d’on havia d’agafar una combinatòria d’avions per tornar a Ruanda. Quan ens vàrem acomiadar ens va dir que possiblement ja no el tornaríem a veure».

El pare blanc Josep Frigola, també empordanès i company de Vallmajó, actualment resident a la comarca, assenyala que a primers d’abril del 1994 «tots els companys missioners havien sigut evacuats i ell acabava de deixar passar l’última ocasió que li havien ofert uns agents de l’ONU. En Quim, de poruc, no n’havia tingut mai res, i va ser molt atrevit posant-se al davant de multituds de ruandesos que es desplaçaven fugint de la guerra i la mort per tot el país. Ell, amb un equip, en va tenir cura dia i nit durant temps. Amb la seva manera d’actuar contra les malifetes i les injustícies va redactar la seva pròpia condemna a mort».

Joaquim Vallmajó (Navata, 1941 – Ruanda, 1994) va estudiar filosofia i teologia al seminari de Girona. El 1961 entrà al noviciat dels Missioners d’Àfrica (Pares Blancs) a Gap (Alps francesos). Del 1962 al 1965 continuà els seus estudis de teologia al seminari que la congregació té a Haverlée (Bèlgica), on el 1964 pronuncià el jurament perpetu com a membre dels Missioners d’Àfrica.

El 1965 fou ordenat de prevere a Girona i enviat com a missioner a Ruanda, on romangué fins el 1969. Entre el 1969 i el 1972 cooperà en tasques missioneres a Catalunya. El 1972 tornà a Ruanda, i hi restà fins a la seva mort. Destacà pel seu treball a favor dels refugiats i desplaçats provocats pels combats entre hutus i tutsis en diferents zones del país. El 1991 li fou confiada la responsabilitat de les obres socials de la diòcesi de Byumba. El 26 d’abril del 1994 fou arrestat per militars tutsis i assassinat al cap de poc. 25 anys després de la seva mort, encara no ha estat localitzat el lloc on foren enterrades les seves despulles.

TAULA RODONA. Durant la taula rodona, presentada per Josep Maria Bonet, el seu germà, Martí Vallmajó, va recordar que «ell ens va canviar una mica la vida a tots, però ell també va canviar. Durant la seva primera etapa a l’Àfrica va fer de capellà clàssic, de missioner, però més tard va desenvolupar una tasca social molt intensa. Això es pot veure en les cartes que ens feia arribar a la família, de les quals –després de mecanografiar-les– ens fèiem unes 300 còpies i les enviàvem a molta gent de la comarca. Allà es veu, per exemple, com s’implicava en la construcció de cases o en l’habilitació d’horts perquè les famílies tinguessin sostre i alimentació».

L’advocat Jordi Palou, encarregat de la causa judicial per la desaparició de Vallmajó, va recordar que «per poder comprendre què havia succeït, vaig haver d’esbrinar primer què havia fet. Per què uns éssers humans estaven interessats en eliminar-lo? I allò que més em va cridar l’atenció és la seva consciència com a persona i la seva lluita a favor dels col·lectius més vulnerables i més necessitats del país que l’havia acollit. Ell va intentar descobrir les potencialitats de les persones en els moments més delicats, per tal de treure el millor d’elles mateixes. Personalment, també m’ha interpel·lat la seva espiritualitat i vaig quedar admirat pel seu coratge. Per tot plegat he lluitat aquests anys per conèixer la veritat i que aquesta sigui transfromadora per a tothom».

L’escriptor Josep Valls va recordar que s’havien conegut circumstancialment al seminari de Girona i que «tots vàrem quedar admirats quan vàrem saber que Vallmajó i Frigola havien decidit anar a estudiar a França i fer-se missioners. Després de la seva desaparició em varen encarregar d’escriure el llibre que recorda la seva vida. Va ser apassionant. Resseguint les seves cartes quedes impressionat. Era un enamorat de Ruanda, però també de l’Empordà. Tenia molt clar que la seva era una tasca social perquè calia alimentar primer l’estómac abans que l’esperit».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li