Fregant la una del migdia de dissabte, sota un sol de justícia, es destapava a Molinàs una placa en record dels primers passadors. «Per Molinàs, entre el juliol de 1939 i el final de la Segona Guerra Mundial, lluitadors catalans van ajudar a passar i salvar la vida als qui escapaven de la barbàrie nazi. Honor i Glòria!», diu el text. Els encarregats de descobrir la peça, creada per la ceramista colerenca Núria Surribas, van ser Montserrat Vilà, Rosa Font i Aleix Font, filles i fill de Gregori Font i  Francesc Vilà, els primers a entrar a la Catalunya ocupada l’any 1939.

Un moment molt emotiu, tant per als mateixos familiars, com per a la quarantena de persones que acompanyaven l’acte organitzat per la Fundació Reeixida, l’Associació de Riberencs i els Amics de Molinàs (ARAM), amb col·laboració del consistori i també de l’escriptor Jordi Rodó. La trobada va començar dues hores abans, amb una caminada d’anada i tornada des de  Molinàs cap al Mas Tarragona. «És molt especial trepitjar els mateixos camins que han recorregut els nostres pares», comentava emocionada Vilà.

L’acte va incloure el parlament d’Oriol Falguera, president de la la Fundació Reeixida, que va voler recalcar la necessitat «d’explicar el que van fer els seu pares. Si volem ser un país normal, això s’ha de saber». Una línia que concorda amb el que també va expressar Aleix Font: «L’acte d’avui és un primer pas, fins que el govern reconegui oficialment el que va fer aquesta gent pel país». Vilà va voler recordar també que «hi ha molta més gent anònima que va arriscar la seva joventut perquè nosaltres puguem parlar de llibertat i democràcia».

La proposta va continuar a la tarda al Trull de Colera, on es va presentar el projecte de la Ruta de la Llibertat i del pas per Molinàs, que vol recordar i divulgar, més enllà de l’innegable atractiu paisatgístic, el sender com un element patrimonial a valorar i dignificar per part dels ajuntaments de banda i banda de la frontera.

El projecte es presentarà aquest divendres a les sis de la tarda a la Casa de la Cultura de Llançà, amb la presència d’Oriol Falguera, Montserrat Vilà, l’historiador Alfons Romero i l’alcaldessa, Núria Escarpenter.

EL PRIMER VIATGE. Aleix Font, explica com va ser la primera entrada des de França: «El pare estava presoner al camp de concentració D’Agde (Occitània, Estat francès), d’on s’escapolia amb els seus companys cada dia. Van decidir que tornarien “quan no hi hagi neu al Canigó”. L’estratègia era fer-ho pel Pirineu més baix: l’Albera. Calia evitar Portbou, que estava farcida de punts de control i policia, per això van acordar creuar per Colera. Entre tots van decidir que el meu pare fes d’avançadeta en solitari amb l’objectiu de contactar amb certes persones a Barcelona i avaluar la situació».

En aquest punt s’atura; Font assenyala l’itinerari recorregut al matí: «El pare va venir per aquí fins a arribar al Mas Tarragona. Una dona el va advertir de la presència d’un destacament de soldats a Molinàs. Ell el va esquivar i es va dirigir cap a Llançà a través de la via del tren des de Colera. Va fer nit a la platja. L’endemà es va fer amic d’un grup de nois i noies,  que li van proporcionar un salconduït. Així va poder entrar a Barcelona, va anar a veure els seus pares i els enllaços. En el camí de retorn va tornar el salconduït i va continuar fins al camp de concentració. Allà van decidir que havien de tornar a Catalunya tots junts».

MÉS VIATGE. L’èxit de Font va fer que el grup, format per sis integrants, es decidís a creuar conjuntament. Les circumstàncies van fer que dos integrants tornessin enrere. Els altres es van dividir en dues parelles per no cridar l’atenció. Els quatre que van aconseguir arribar a Barcelona són: Jaume Martínez Vendrell, Gregori Font i Cativiela, Ramon Pallarès Navarro i Francesc Vilà i Sales. La identitat dels dos que es van fer enrere és avui en dia un misteri.

Aquests pioners havien demostrat que eren capaços d’entrar i sortir del país. A França creaven els salconduïts que els servien per arribar a Barcelona. Entre els centenars de persones que van ajudar s’hi poden comptar un gran nombre jueus, integrants del govern polonès, aviadors nord-americans i britànics, un ministre belga, el senador francès Tizier, Maurice Clavel i el ministre francès Monteil.

SORPRESA. «Els nostres pares s’estimaven molt. Sembla que es van salvar la vida moltes vegades», explica Vilà. Ella, a diferència dels Font, «no sabia res d’aquestes accions del meu pare. Sabia que havia estat al camp d’Argelers, que s’havia escapat, que havia estat a la presó, però no sabia res més. A casa es va imposar la llei del silenci». Això va canviar «arrel d’una notícia del Vilaweb, on en una imatge del casori del Gregori Font hi apareixia el meu pare. Veig que hi ha un cartell de les Rutes de la Llibertat. A la propera xerrada a Santa Coloma de Cervelló hi envio el meu fill. Em truca: “mare, estan dient que l’avi va ser un heroi, va salvar moltes vides humanes”». Aquí va ser on ella va començar a cercar escrits del seu pare, on va recuperar experiències del que mai havia verbalitzat a casa. «Em va impactar quan ho vaig descobrir... Però avui aquí, en aquest lloc, la seva valentia és més present. Arriscaven la seva vida per gent que no coneixien».