La pluja del dia de Sant Jordi, tot i que podria semblar inoportuna per la data —«ja podia haver-ho fet el dia abans o l’endemà» era el comentari generalitzat—, va ser benvinguda, encara que no hagi resolt ni de bon tros la situació d’extrema sequera que patim. Una situació que històricament no és excepcional, però que actualment, per la seva persistència i per les dades dels experts, ens acompanyarà sovint, any rere any. Per resoldre aquesta problemàtica cal aplicar mesures preventives d’estalvi d’aigua i solucions a mitjà termini per millorar captacions o recursos, en la línia d’algunes accions de govern desenvolupades en els darrers anys, tant a nivell mundial com en àmbits territorials més reduïts. 

Hi ha, però, qui apel·la a la divinitat per aturar la sequera. Històricament ha estat un fenomen habitual i, a l’Alt Empordà, fins i tot hi ha notícia de processons i romiatges per demanar l’aigua, especialment als santuaris més populars com la Salut, el Mont i l’Om. En concret, a l’himne de la Mare de Déu del Mont trobem una estrofa que diu: «Verge santa del Mont venerada / d’eixa terra advocada i escut / conserveu-nos la pau tan aimada / deu-nos pluja, bon temps i salut». En qualsevol cas, aquestes setmanes són habituals les pregàries a moltes parròquies de casa nostra demanant la pluja.

A Peralada, però, han decidit passar a l’acció i els portadors del Sant Crist Negre, la figura més emblemàtica que es conserva a la parròquia de Sant Martí i que apareix en la processó dels Dolors que dona inici a la Setmana Santa, han organitzat una nova processó per al pròxim dijous, 27 d’abril, per demanar que plogui. Com recorden des de l’Ajuntament de Peralada, «es tracta d’una tradició que ja es feia antigament en períodes de sequera o per demanar bones collites quan hi havia falta d’aigua». La processó sortirà de l’església a les 20.30 hores. La imatge és una figura envoltada de llegendes, amb documents datats del segle x que parlen de la seva arribada a Peralada i que també era invocat per foragitar epidèmies. 

On sí que se s’han fet diverses és a l’altra banda dels Pirineus, a la Catalunya Nord, que també està afectada per la sequera de forma greu. Fa poc es va organitzar un romiatge fins al cim del Canigó, però el més curiós va ser al passat mes de març, a Perpinyà mateix, quan les pregàries dels fidels del Rosselló a Sant Galderic, el patró de la pagesia, van tenir un efecte immediat. Unes 200 persones van participar en una processó que va acabar al riu Tet, el que passa pel centre i que va ser el lloc on es va celebrar una benedicció. Hores més tard, plovia sobre la ciutat. 

TESTIMONIS DEL PASSAT. Donaria per a un llibre ben dens, recollir totes les referències històriques que parlen de sequeres a la comarca. Esclovellant una mica ens trobem que, en relació amb una baixada sobtada de temperatures, el primer cronista que ens parla de glaçades molt fortes és el castelloní Jeroni Pujades. Diu que el divendres dia 12 de desembre de l’any 1607, festa de sant Tomàs, «va nevar i després es glaçà i va fer un gran vendaval i tothom deia que des del 1501 fins ara no havia fet un fred tan fort, perquè l’aigua dels rius petits es va gelar i la Muga que grava al mar es passà tots aquests dies amb molts de trossos de gelats, particularment a la vila de Castelló d’Empúries en els passos del pont vell i del nou». A continuació segueix explicant que després d’aquell hivern, que havia estat de molta sequedat «com si fóssim a l’estiu», va venir una manca de pluges important perquè, segons els seus escrits, els rius eren «calabossos que es podien creuar i els menors tenien tan poca aigua com aportaven comunament les petites riberes, cosa mai vista per la gent actual». 

L’any 1719 hi hagué, novament, una gran sequera a la comarca. Això va provocar que la imatge de la Mare de Déu de l’Om va ésser portada en processó fins al nucli veí de Montiró, on se li feren moltes pregàries per obtenir la pluja. Una cerimònia religiosa semblant es va registrar el 19 de març de 1737. Situada enmig de camps, entre els nuclis de Montiró i Pelacalç, al terme municipal de Ventalló, va convertir-se en santuari marià i gaudí d’una gran tradició durant el segle xviii, alimentada per la llegenda d’una pastora de la zona que va trobar una imatge dins la soca d’un om. S’invoca per afavorir la parla dels infants o retornar-la als muts.

Mossèn Lluís Constans va escriure l’any 1955 un llibre sobre el santuari de la Mare de Déu de la Salut de Terrades on recull un document de l’any 1861, en el qual l’aleshores rector custodi, mossèn Joaquim Riera, comunica al bisbe de Girona la gran devoció que tenia el recinte per a la gent de l’Alt i el Baix Empordà, tot assenyalant que «els romeus hi deixen una gran quantitat d’exvots, que anualment hi puja en processó l’Ajuntament de Terrades, que els pobles veïns hi acudeixen en temps d’eixuts, pestes i altres públiques calamitats».

També hi ha notícies gràfiques que a Castelló d’Empúries es feia una processó per demanar pluja amb el Sant Crist, tot sortint de l’església parroquial de Santa Maria i a peu, passant pels carrers i places de la vila. Era tradició, quan s’arribava al riu Muga, rentar-li els peus amb l’aigua del riu. Es conserva una fotografia de finals del segle xix, amb el Sant Crist gros de la parròquia carregat als braços d’uns veïns, sobre el Pont Vell i arribant al riu la Muga.