Fa un parell d’anys, dos o tres figuerencs rebem un correu electrònic d’un ciutadà resident a França, Óscar González Palomo, amb arrels familiars a la comarca de La Moraña, situada al nord d’Àvila, indicant que després de consultar un llistat actualitzat dels ciutadans espanyols morts als camps de concentració nazis, havia trobat dues persones d’Arévalo, el poble del seu pare. Una d’elles era carabiner i havia estat destinat a Figueres, on va viure quasi vint anys i on es va casar i va tenir una filla, abans d’emprendre el camí de l’exili, ser deportat i exterminat.

A partir d’aquella informació, González Palomo, amb una admirable tenacitat, comença a esbrinar dades sobre Faustino Molina i ho posa en coneixement de l’Ajuntament d’Arévalo per si consideren oportú recordar-lo com una víctima del nazisme. Va ser davant la indiferència municipal que s’adreça a Figueres, en considerar que havia esdevingut la seva segona població d’arrelament, sobretot per haver-hi creat una família, amb descendència fins al dia d’avui. A partir d’aquí l’associació El Triangle Blau i l’historiador David García Algilaga hi treballen per contrastar la informació. Finalment, aquest figuerenc d’adopció serà recordat per sempre amb una placa Stolperstein davant la casa on va viure, al carrer de la Concòrdia, després d’un acord majoritari adoptat en el darrer ple municipal.

A partir del treball de recerca de González Palomo, se sap que Faustino Molina va viure inicialment a la caserna de carabiners situada al carrer Nou, segons figura en el padró municipal de Figueres del 1920. Tot i residir allà, estava destinat al lloc fronterer de la Jonquera. El 19 de març de 1921 es va casar amb Enriqueta Margall Catalinete. El matrimoni va anar a viure al número 4 del carrer de la Concòrdia. Dos anys més tard, el 15 de maig de 1923, va néixer la seva primera filla, Rosario. No es té constància documental que el matrimoni tingués més descendència.

EL TRÀGIC EXILI. Tota vegada que els cos de carabiners es manté fidel a la República, acabada la Guerra Civil, Faustino Molina, que va ser enviat a defensar diversos fronts del conflicte bèl·lic a la zona de Madrid, emprèn l’any 1939 el camí de l’exili. Segons González Paloma, «la historiadora francesa Geneviève Dreyfus-Armand va poder aclarir que Molina va ser internat al camp de concentració de Sepfonds, a la regió de Tarn-et-Garonne, al sud de França. Si la seva dona i filla van travessar la frontera, és possible que es retrobessin a França, ja que les famílies feien tot el possible per reunir-se. En aquest cas, haurien tornat més tard a Espanya, quan el govern franquista va acceptar la repatriació». 

Surt del camp per formar part, tot i que en condicions molt precàries, de les companyies militars franceses que lluitaven contra els alemanys, un cop esclatada la Segona Guerra Mundial. Tot i això, el 27 de gener de 1941, Molina, juntament amb altres presoners espanyols, entre els quals es troba el conegut fotògraf Francesc Boix, que va aconseguir amagar i posteriorment divulgar un fons d’imatges que va documentar els horrors dels camps de concentració nazis, són traslladats amb tren cap a Mauthausen. Mal presagi per a aquest carabiner que havia esdevingut figuerenc d’adopció i del qual no es conserva, que es conegui a data d’avui, cap fotografia.

Seguint amb la recerca de González Paloma, «Faustino Molina, malalt a causa de la desnutrició i els horribles treballs a les pedreres de Mauthausen-Gunsen, seria assignat pels nazis com a “inservible” i destinat per al “punt i final” al castell de Hartheim, centre d’eutanàsia. En aquest tètric lloc cada dia van ser assassinades al voltant de 30 persones, fins a arribar als prop de 30.000 durant tots els anys de guerra. Les víctimes eren majoritàriament alemanys amb discapacitats físiques o psíquiques i presoners de Mauthausen. Durant la seva curta estada al castell van ser sotmesos a terribles experiments, mentre eren fotografiats meticulosament abans, durant i després de la seva mort a les cambres de gas. Els forns crematoris no van cessar mai al castell de Hartheim. Molina és assassinat en aquest horrible paratge, el 28 de desembre de 1941». 

Mentrestant, a Figueres, la dona i la filla se suposa que durant un temps van viure amb la incògnita de saber què havia passat amb el seu marit i pare. El 1948 se li concedeix a Enriqueta Maragall una pensió com a vídua d’un sergent del cos de carabiners. Treballava com a modista i sembla que vivia amb la seva germana al carrer de Sant Pau. La filla es casaria amb en Baldomer Salabert Ferrer, conegut com en «Mero petit», músic i escriptor, que va regentar el cafè Novel de la Rambla, un local de tertúlies d’artistes i intel·lectuals de Figueres, on també hi treballava la Rosario. Va morir el 30 de desembre de 1975 als 50 anys, deixant vídua Rosario. A dia d’avui, encara hi ha descendents de la família a la comarca.