Massa sovint, el temps i l’hemeroteca ens posen a tots al nostre lloc o, si més no, ens fan posar vermells de vergonya.

Ben segur que tots plegats coneixem la definició i l’etimologia de la paraula hipocresia; l’acte de fingir o simular qualitats, idees o sentiments que en realitat no es tenen i dona lloc a la definició d’hipòcrita i, de fet, el seu origen és el mon del teatre, actuació pura i dura envers el respectable públic com es demostra al Congrés, Senat, Parlament o ajuntaments.

Cada religió té els seus càstigs o penitència contra els hipòcrites, si bé, tal com relata el nostre particular i estimat feló laic, estem en un país aconfessional, malgrat que s’amagui sota les faldilles del Sant Pare quan venen hòsties sense consagrar i hagi perdut l’oremus a Barcelona com a teloner, fins i tot emulant el Sant Pare beneint nadons a les Canàries  que encara l’esperen pel volcà de La Palma i la invasió que pateixen les illes i, de retruc, tot el país.

Si socialment, castiguéssim els polítics hipòcrites, amb fuetades a la plaça Major, molt típic d’èpoques medievals o de cultures al sud de la Mediterrània, o la guillotina, al més pur estil de la Revolució Francesa, o les decapitacions a les piràmides maies o asteques, no dubteu pas que abans d’obrir la boca i treure a passejar la seva llengua viperina, més d’un càrrec electe i la seva piara d’assessors ben pagats s’ho rumiarien detingudament.

Intentar dissimular la hipocresia amb eufemismes o canvis d’idea ja no ens sorprèn, tot al contrari.Tenim milers de frases lapidàries dels nostres dirigents que esperem que els arxius guardin en bon lloc i es publiquin periòdicament per tal que la seva càrrega hipòcrita no caigui en l’oblit.
«Ser socialista és normalment tenir molt poc i estar disposat a donar molt...». Digues que sí, amb tota la patxorra, amb la milionada de comissions, propietats i patrimoni que —presumptament— tens amagat.

«Soc feminista perquè soc socialista...». Una altra perla de la literatura torrentiana que gairebé deu tenir el carnet VIP de tots els lupanars del país i part de l’estranger; és la seva forma peculiar i libidinosa de combatre la pobresa al món.

«No pactaré mai amb independentistes ni populistes». Si es descuida, els porta a les saunes del sogre per muntar festes de germanor i compenetració, després d’indults i amnisties variades i surrealistes, tot vigilat pel comissari.

«La dignitat humana no té passaport»; «Europa no pot acostumar-se a cementiris sense làpides». Amb tots els respectes, Sant Pare, la Ciutat del Vaticà té un decret propi que inclou sancions econòmiques, presó i ordres d’expulsió als immigrants il·legals, tot un text ple de bones intencions i misericòrdia aliena pels altres països; i tenint en compte el patrimoni de l’Església, no sé quants milers de fàbriques i conreus es podrien crear al  Tercer Món, per tal que no haguessin de fugir de la fam, si aquest és el seu veritable impulsor, no envair Europa.

De fet, seria força avorrit anomenar tot el reguitzell de socialistos, comunistes i podemoides de pro que defensen des dels seus casoplons i els seus bons vehicles la vida austera de barri o l’ensenyament públic i en català mentre porten la seva mainada a col·legis elitistes de llengües estrangeres o parlen al Sant Pare en italià o anglès, demostrant el seu provincianisme ranci i excloent.

Més a prop, podríem parlar dels que sota l’aixopluc del bonisme parlen d’eliminar la bretxa salarial d’homes i dones, de l’equiparació de sous amb la mateixa categoria i valoració, etc., i és que perquè les coses FUNCIONIN com Déu mana, s’ha de tenir content el personal o córrer el risc de perdre majories.

A les portes de l’estiu astronòmic, no perdem el nord i preguem tots plegats per tal que els arbres de declaracions, bitlles, enganyifes, dits i fets no ens amaguin el bosc de les causes judicials pendents i les possibles sentències, malgrat que alguns  fiscals actuïn —presumptament— com advocats defensors.