“Les legions han agafat desprevinguts els exèrcits de Sífax i Àsdrubal, han cremat els seus campaments i massacrat els homes que corrien esglaiats. Sífax, Àsdrubal i uns pocs homes se salven a cavall, però molts milers d’homes i bèsties són reduïts a cendres o degollats pels romans i els homes de Masinissa. Tot eren crits, por, estrèpit i un foc actiu i una flama devoradora, de manera que ningú es pot imaginar, ni per exageració, cosa semblant. I encara que la vida d’Escipió és plena d’accions glorioses, aquesta, en la meva opinió, es va endur el llorer per ben pensada i esforçada” (Titus Livi). Arribat el nou dia, Escipió, tot i veure que la major part dels enemics estaven morts o en fugida, va animar els tribuns perquè continuessin la persecució. Àsdrubal s’havia refugiat en una ciutat propera, però en veure que els seus habitants es sollevaven i tement que l’entreguessin als romans, va fugir amb cinc-cents genets i dos mil infants. Livi ens explica com es varen sentir els cartaginesos davant d’aquesta contundent derrota i havent quedat sense exèrcits que defensessin la ciutat : “Veient que tot havia sortit a l’inrevés de com estava projectat, els va arribar a l’ànima, ja que s’havien promès posar setge als romans, havien fet tots els preparatius per bloquejar-los per mar i per terra, al seu campament a prop d’Útica, i en canvi ara les legions tenien tot el camp lliure i només els quedava esperar la pròpia ruïna i la seva pàtria, de manera que els ànims eren de consternació i confusió”. Al senat també hi havia disparitat d’opinions: uns deien que s’avisés Anníbal i que vingués des d’Itàlia, donat que no quedava cap altre exèrcit; altres deien de demanar una treva a Escipió per tractar la pau; i encara altres confiaven i volien reclutar noves tropes i enviar emissaris a Sífax, que s’havia retirat a Abba, una ciutat propera a Cartago, on recollia i agrupava les restes del seu exèrcit. Finalment va prevaler aquest tercer parer i es va demanar a Sífax reclutar més tropes i que es tornés a ajuntar amb Àsdrubal, que també estava constituint un nou exèrcit. Sífax inicialment no ho tenia gens clar i amb els seus amics volia retirar-se cap al seu regne, però a prop d’Abba varen trobar un grup de quatre mil celtibers reclutats per Cartago, amb la qual cosa varen recuperar un xic el valor i decidiren esperar. A part dels celtibers, a Sífax també li van fer efecte les súpliques de Sofonisba, la seva esposa, que li pregava que no abandonés els cartaginesos en aquelles circumstàncies. Amb totes aquestes novetats i reforços, els cartaginesos recobraren ànims per posar-se en campanya i varen muntar el campament al lloc dit els Grans Camps, amb númides i celtibers, sent entre tots uns trenta mil. Mentrestant, les legions rebien els mercaders que Escipió va fer cridar per vendre tot el botí aconseguit, amb gran satisfacció pels legionaris, que rebien el fruit de la lluita i esperaven noves oportunitats per aconseguir-ne més. Tan aviat com va tenir notícies que l’enemic acampava als Grans Camps, Escipió s’hi va adreçar i, en arribar-hi, construïren el campament sobre un turonet a trenta estadis (uns 5,5 km). El segon dia ja va baixar al pla i va ordenar formació de batalla, posant al davant la cavalleria, però no hi va haver enfrontament encara. Livi ens fa una bona exposició de com va anar finalment la batalla: “El quart dia, tots dos generals varen formar les seves tropes. Escipió a l’estil romà: en primera línia, els hastats; en segona, els prínceps, i a l’última, els triaris; a la dreta, la cavalleria italiana, i a l’esquerra, la cavalleria númida de Masinissa”. Àsdrubal i Sífax varen posar els celtibers al centre; els númides, a l’esquerra, i els cartaginesos, a la dreta.