Si al gener ens preguntàvem «I si això ho provéssim, encara que no funcioni del tot?», al febrer obríem la qüestió de qui decideix la cultura i al març posàvem el focus en el paper dels tècnics i els polítics, aquest abril cal fer un pas més i ens preguntem: en quines condicions estem sostenint tot això?

Perquè hi ha una realitat incòmoda que sovint queda fora del relat: sense professionals no hi ha política cultural possible. I sense condicions dignes, no hi ha drets culturals sostenibles. L’informe recent del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts posa dades a una intuïció compartida des de fa temps: una part important dels serveis culturals públics s’està sostenint a través de processos d’externalització que, massa sovint, comporten precarització laboral, fragmentació d’equips i pèrdua de continuïtat. Amb l’estudi queda clar que això no és una percepció, sinó —i molt pitjor— que és una realitat i que és estructural! 

Quan els serveis educatius, de mediació o d’atenció al públic es gestionen a través de contractes externalitzats, el sistema guanya flexibilitat, però sovint perd estabilitat. I aquesta inestabilitat no és només laboral. És també cultural. Perquè la cultura no es produeix en abstracte o en un paper —que ho aguanta tot—, sinó que es construeix a través de relacions sostingudes en el temps, de coneixement acumulat, de confiança entre persones i institucions. Quan aquestes relacions es trenquen o es debiliten, el que es posa en risc no és només una feina, sinó la qualitat mateixa del servei públic cultural. Aquí apareix una paradoxa que travessa tot el sector: parlem de drets culturals, però sovint els sostenim sobre unes condicions laborals fràgils dels i les que gestionen la cultura. Defensem la participació, però no sempre garantim el temps i els equips necessaris per fer-la possible. Apostem per la mediació, però externalitzem les persones que la fan.

A l’Alt Empordà, aquesta realitat es manifesta amb matisos propis. Treballem amb equips petits, amb gran capacitat d’adaptació i amb un alt grau de compromís. Però també amb una pressió constant per fer més amb menys. I aquí és on la vocació —tan present en el sector cultural— pot esdevenir una arma de doble tall. La vocació sosté, però no pot substituir drets laborals. El compromís impulsa, però no pot compensar les estructures afeblides. Quan normalitzem aquesta situació, el risc no és només el desgast individual, sinó la fragilitat sistèmica.

Si volem passar de la programació a la política pública —com plantejàvem al març— cal assumir que això també implica repensar els models de contractació, de gestió i de sostenibilitat dels equips. No es tracta només d’invertir més, sinó d’invertir millor: en temps, en estabilitat, en continuïtat. Des del marc del prototipatge que proposàvem al gener, s’obre una línia de treball clara: i si, en lloc de prototipar només projectes culturals, comencéssim a prototipar condicions laborals més justes i sostenibles dins dels equipaments culturals?

Provar noves formes de col·laboració entre administració i sector. Revisar els plecs de contractació. Incorporar criteris de qualitat laboral com a part de la qualitat cultural. Generar espais de suport mutu entre professionals. No com a solució definitiva, sinó com a camp de prova. Perquè, al final, posar la cultura al centre no és només decidir què fem ni com ho decidim. És també decidir com cuidem —o no— les persones que fan possible que tot això passi.

I potser la pregunta que hauríem de començar a fer-nos, amb honestedat, és aquesta: podem construir drets culturals sòlids sobre condicions laborals fràgils? 

Potser també això —encara que no funcioni del tot— ho hauríem de provar.