Des de fa uns anys, el sector del vi, i en general de totes les begudes alcohòliques, viu amb l’ai al cor per les noves tendències de consum que es tradueixen en una reducció de les vendes, un excés de producció i un futur incert per a molts productors i elaboradors.

El diagnòstic sembla clar: el vi no ocupa el lloc que ocupava abans. El que és important és encertar l’estratègia a seguir. Cinc són, al meu entendre, els elements que s’han de tenir en compte per afrontar un futur amb més esperança.

Per començar, cal entendre que els hàbits alimentaris saludables han vingut per quedar-se i que la majoria de les noves generacions el tenen incorporat. En aquest nou entorn, les begudes alcohòliques ho tenen molt més complicat que fa vint anys. El terreny de joc ha canviat. Això vol dir no només continuar intensificant l’aposta ecològica, natural i biodinàmica de la producció vitivinícola, sinó anar una mica més enllà i entendre que una part important de la producció ha de tenir una baixa o molt baixa graduació alcohòlica. Normalitzar vins amb poca graduació hauria de ser una realitat més enllà dels vins dolços, si no es vol deixar de banda una part de la societat.
En segon lloc, el sector del vi ha de fer un esforç per tornar-se acostar a la gent «normal». Ha de deixar enrere l’«esnobisme» que caracteritza els entesos en vins. El sector del vi ha construït part del seu prestigi a través d’un elitisme que ha donat status al producte però que alhora ha provocat un distanciament d’una part important de la població, i això se li torna en contra en el pitjor moment. Tampoc les noves tendències com els vins naturals s’han escapat d’aquest «pecat» que fa que, si no hi entens, et sentis exclòs d’aquest plaer tant antic. El vi ha de tornar a ser quelcom popular, de qualitat, ben fet, però per a tothom.

En tercer lloc, el sector s’ha d’acostar als joves. A diferència d’altres països productors com França o Itàlia, aquí els joves viuen allunyats del consum de vi fins que no ronden la trentena. Això està provocat per aquest distanciament volgut, pels preus i també per l’estil saludable de molts joves. Bona part de la crisi actual del sector s’explica per la poca penetració en aquest grup social. Això no havia passat mai abans i, a més, si aquestes generacions creixen sense tenir el vi en el seus models de cultura gastronòmica, la situació pot anar empitjorant any rere any. Acostar-se a aquest grup social és imprescindible.

Un altre factor decisiu ha estat la resposta a aquesta actual baixada de consumidors que s’està produint des de la postpandèmia. S’ha optat per incrementar l’aposta per la qualitat, quan això ja està garantit. És evident que la resposta està en la baixada de preus per adreçar-se al conjunt de les classes mitjanes i treballadores, que han vist com el seu poder adquisitiu es reduïa en els darrers anys. Si el cost de la vida creix i el preu del vi també, el consum baixa inevitablement.
Els costos han crescut i és normal que això es repercuteixi en el preu, però o es fa un esforç per contenir els preus d’una gamma mitjana de la producció o la baixada continuarà accelerant-se, perquè costarà arribar a nous públics.

I finalment, cal reforçar l’aposta per l’enoturisme. L’enoturisme és una part de la solució als problemes del sector. Cal professionalitzar-se més. Que s’entengui que el volum és important, vinculat a la gastronomia i a l’entorn natural. El turisme del vi té un potencial de creixement enorme que, ben enfocat, pot suposar un gran volum d’ingressos per als cellers. Amb estructura i personal.
El sector vitivinícola, clau per al nostre país, ha d’entendre que es troba en una cruïlla i ha d’encertar les decisions dels propers anys. D’ells depèn que aquest sector tant nostrat, i en crisi a tot el món, en surti més fort i continuï essent l’exemple que tots volem.