Primavera evocadora: Figueres, la meva ciutat natal (IV)

Vaig gaudir òbviament de moltes estones d’oci, relaxació, distracció i/o diversió.
En l’aspecte esportiu, m’agradava els diumenges al matí anar a la pista de la Catequística a veure partits d’hoquei sobre patins de l’ADEPAF contra equips com el Voltregà, el Vilanova, el Reus, el Calafell, etc., així com de bàsquet. També anava al camp del Figueres, enfrontat al Mataró, el Granollers, el Júpiter, l’Europa, el Tortosa, l’Amposta, el Rapitense. No oblido les passejades per la Rambla ni les estones al Parc, on hi havia un petit zoo. A vegades, ens reuníem una colla —Carles Reig, Quico Sala, Manel Bonmatí— per xerrar, per anar a jugar al futbolí, al bar Europa del carrer Monturiol. En un cercle d’amistats més properes, recordo encara amb molta estima Xavier Vázquez, amb qui feia bones xerradetes; Enric Riera, més d’un cop fèiem el trajecte de l’institut a casa junts, i C. Reig.
No puc obviar les hores que passava a les biblioteques, sobretot la Popular de la Caixa (plaça de la Palmera), a càrrec de M. Rosa Ymbert, companya meva de curs. Hi llegia els dos setmanaris locals, Los Sitios, tafanejava llibres i fèiem la xerradeta. A voltes, a l’altra, la del carrer Ample, on hi havia Maria Perxés , exalumna del meu pare.
I simultàniament anava descobrint la comarca: viles i indrets de l’Alt i Baix Empordà, visites que, juntament amb les sortides escolars, han fet que cada cop més arrelessin en mi uns sentiments empordanesos sempre in crescendo.
Al llarg dels meus anys figuerencs vaig poder gaudir de les Fires de la Santa Creu de primers de maig. Recordo totes les atraccions de la zona de la plaça de l’Escorxador i del Sol, ara J. Pla: paradetes de tir, barques, autos de xoc (la meva preferida). També la corrida de braus i un partit de futbol entre el Figueres i un de la 1a divisió: R. Madrid, Barça. També els focs artificials. Els estudiants no en gaudíem gaire: era final de curs.
Els meus pares —ja de certa edat, i jo, fill únic— procuraven que no em manqués de res (bona alimentació, roba, material escolar, llibres, mobiliari). Amb el pare jugàvem a escacs i li agradava que jo connectés en un precari aparell de ràdio amb l’emissora Radio Pirenaica. I amb la mare sortíem a passeig al vespre cap al carrer Girona, al final de la Rambla, el carrer Nou, on venien castanyes, xurros, xuixos, i algun cop amb l’encàrrec del pare que li compréssim tabac Caldo de Gallina a ca la Lucrècia. Ell adquiria a la llibreria Canet La Vanguardia per 0,75 cèntims, i 1 pesseta els diumenges i dimarts. Ara ens sembla prehistòric. Afegeixo que la llet ens arribava via un repartidor que, pels volts de les 22 h, la venia porta a porta. Ultra, compraven els iogurts fets per la farmàcia Ferran, a l’avinguda General Mola, ara a Pujada del Castell.
La meva infantesa i adolescència coincidí amb un evident nacionalcatolicisme. Un dels màxims exponents, el Congrés Eucarístic a Barcelona, quan jo tenia 7 anys. De la dècada dels anys 50 encara conservo dos records entrelligats: les glaçades del febrer de 1956, que coincidiren amb una anada en taxi a Bellcaire per visitar un familiar de 90 anys, i en què vam veure la platja d’Empúries totalment glaçada. L’any 1958 vaig assistir, gràcies al meu padrí, José Picart (responsable del complex esportiu de Montjuïc), in situ, a l’única final de Copa a l’estadi: Barça, 1 - Espanyol, 0; vaig tocar la copa i també vaig tenir Franco a 50 m. També recordo un partit de tennis: Rod Laver - Roy Emerson, els millors tennistes del moment.
En aquest període aprenc a muntar en bici a l’antic camp del Figueres, al carrer G. de Soto, i tinc com a monitor R. Guardiola, el meu mestre. En aquell indret em vaig treure el carnet de conduir.
I un tema greu: als anys 50 hi havia a Figueres molta mancança d’aigua, amb problemes d’abastiment fins que no es va construir el pantà de Boadella. Recordo que no ens podíem dutxar diàriament. Dinàvem en un modest restaurant del carrer San Vicente per 12,50 pessetes (avui un menú, mínim 13 euros). Més d’un cop deia a la mare que no em donés sifó, gasosa ni Vichy, sinó aigua. Quan plovia, obria la boca per beure aigua natural.

