Escipió feia que fora del seu campament semblés també que hi havia deixadesa, però de portes endins els preparatius seguien a marxes forçades. Continuant la seva estratègia, Escipió va fer retornar els emissaris amb un missatge nou a Sífax: Escipió acceptava la pau, però el Consell volia seguir amb l’estat de guerra. Escipió enviava aquest missatge per cobrir-se, mantenint l’estat de guerra tot i que es negociava la pau: quedava justificat, així, un hipotètic atac. Amb aquestes anades i vingudes, Escipió va aconseguir també despistar l’enemic, que tenia la guàrdia baixa, esperant un pacte en qualsevol moment i sense preveure accions de guerra immediates. Arribat el dia fixat, Escipió, que havia consultat tots els detalls amb els espies enviats i també amb Masinissa, donat el seu profund coneixement del terreny i de l’enemic, va deixar algunes tropes escollides al campament per defensar-lo, si fos el cas, i amb la resta de l’exèrcit va marxar en total silenci cap als campaments enemics, situats a seixanta estadis (uns 11 kilòmetres). Arribats allà, va ordenar a Leli i Masinissa que amb la meitat de les tropes i tots els númides ataquessin el campament de Sífax, «exhortant-los a comportar-se com a bons soldats i a no obrar amb imprudència, ja que en les empreses nocturnes era necessari que el seny i el valor suplissin els impediments i obstacles que l’obscuritat causa als ulls», explica Livi. Escipió es va dirigir al campament d’Àsdrubal. Leli va dividir en dues parts els seus homes, uns amb la comesa de prendre foc, que un cop iniciat en les primeres tendes semblava que havien estat fetes amb aquell propòsit de cremar. L’incendi es va propagar irremeiablement, en estar totes massa juntes i estar fetes de materials molt combustibles. Masinissa i els seus homes, que coneixien els camins pels quals fugirien del campament, van apostar els seus soldats en totes aquestes sortides. Ningú al campament, ni tampoc Sífax, varen sospitar que l’incendi fos provocat, «solament varen creure que era obra de l’atzar. I així, sense recels extraordinaris, uns mig adormits sortien dels seus llits; altres, encara bevent i emborratxant-se, sortien de les tendes; molts varen morir atropellats a la sortida del campament; molts altres consumits pel foc, i els que es varen escapar de l’incendi varen ser morts pels homes de Masinissa i Leli, sense entendre ni saber què estava passant» (Livi). Al campament cartaginès, vist el gran foc, també varen creure que era casual i alguns s’hi varen dirigir per ajudar, però la resta, sense les armes, estaven davant les trinxeres veient el gran foc en la distància, moment que aprofità Escipió i ordenà incendiar el campament cartaginès i matar a qualsevol enemic a la vista. «Àsdrubal, veient que l’incendi no era casual, sinó provocat per l’enemic, va optar per salvar-se ell i tots els que pogués del seu exèrcit, abandonant Sífax i els númides. Però era feina ingrata, l’incendi campava arreu, els camins eren plens de cavalls, bèsties de càrrega i homes, uns mig morts, altres atònits i consternats, de manera que el desordre i la confusió impedien salvar-los. Sífax, Àsdrubal i uns pocs homes es varen salvar a cavall, però molts milers d’homes i bèsties varen ser reduïts a cendres o degollats pels romans i els homes de Masinissa. Tot eren crits, por, estrèpits i un foc actiu i una flama devoradora, de manera que ningú es pot imaginar, ni per exageració, cosa semblant. I encara que la vida d’Escipió és plena d’accions glorioses, aquesta, en la meva opinió, es va endur el llorer per ben pensada i esforçada» (Titus Livi). n