Si al gener ens preguntàvem «I si això ho provéssim, encara que no funcioni del tot?» i al febrer qüestionàvem «Qui decideix la cultura?», aquest març toca entrar en un terreny encara més incòmode: quan decidim cultura, estem fent política pública o simplement programació? La diferència no és menor. No és retòrica. És estructural.
Quan parlem de cultura des del territori —però també a la capital—, massa sovint ho fem en termes d’agenda: quines activitats hi haurà, quin festival es farà, quina exposició s’inaugura… En aquest marc la cultura esdevé calendari. Una programació cultural pot ser impecable, diversa i atractiva, i alhora no tenir cap direcció política clara. Pot omplir caps de setmana sense transformar res. Una política pública cultural, en canvi, defineix prioritats, orienta recursos, estableix criteris i assumeix riscos. No es limita a organitzar actes: decideix quin paper ha de jugar la cultura en la vida col·lectiva i aquí és on entren en joc els tècnics i els polítics.

Els equips tècnics dels ajuntaments i equipaments culturals sostenen el dia a dia amb una professionalitat sovint invisible. Fan que les coses passin. Però el repte no és només que passin coses, sinó decidir quines coses han de passar i per què. Quan la cultura es concep només com a programació, el/la tècnic/a esdevé gestor d’agenda. Quan es concep com a política pública, qui desenvolupa la gestió cultural es converteix en facilitador de processos, mediador de decisions i garant d’equitat.

Per altra banda també cal parlar clar del paper dels càrrecs electes. Quan la cultura es percep com una àrea amable però secundària, les decisions es limiten a repartir pressupost i validar programacions. Però si assumim que és política pública, el/la polític/a de torn ha de prioritzar en clau cultural: decidir què es vol transformar, a qui es vol arribar, quines desigualtats es volen abordar i quins projectes cal sostenir més enllà d’un mandat.

A l’Alt Empordà, on l’escala és humana i els recursos limitats, aquesta distinció és encara més evident. No podem fer-ho tot. Però sí que podem decidir amb coherència. I això ens porta a la pregunta clau: tenim institucions valentes o institucions còmodes? Una institució còmoda repeteix formats que funcionen, evita el conflicte i prefereix l’eficiència a la transformació. Una institució valenta assumeix risc, obre processos que no controla del tot, accepta l’error com a part del camí i entén el conflicte com a espai democràtic.

Parlar de valentia institucional no és demanar heroïcitats. És demanar coherència. Si defensem participació, hem d’acceptar que la participació altera decisions. Si parlem d’equitat, hem de revisar privilegis. Si invoquem innovació, hem d’acceptar que no tot sortirà bé. I aquí tenim un avantatge en cultura, el risc no sol ser econòmic —els pressupostos són modestos— sinó simbòlic: la por és quedar exposat, perdre legitimitat o generar crítica. Però sense risc no hi ha aprenentatge. I sense error no hi ha innovació real. El prototipatge que proposàvem al gener no és una moda metodològica, és una manera honesta d’avançar sense esperar tenir-ho tot resolt. Potser el gran repte de la gestió cultural no és només la manca de recursos, sinó també la manca d’espais segurs per equivocar-se. Perquè, al final, la pregunta no és si tenim programació cultural (que tots els municipis amb més o menys grau en tenen), la pregunta és si tenim institucions disposades a  fer de la cultura una política pública real. I això —també— és una decisió.