En aquest país es parla molt de drets, d’ajudes i de discursos socials, però massa poc de qui sosté l’economia real cada dia. Hi ha un col·lectiu que no fa soroll, que no surt als titulars i que, malgrat tot, aguanta dempeus el sistema: els autònoms.

L’autònom no té sou fix ni horaris protegits. No té baixa assegurada ni xarxa de seguretat. Té responsabilitats constants, factures que arriben puntuals i impostos que s’han de pagar, hagi cobrat o no.

Quan decideix emprendre no ho fa amb diners públics. Ho fa amb els seus estalvis, amb el seu patrimoni personal i, sovint, amb la tranquil·litat de la seva família. Si el negoci falla, ningú respon per ell. Respon ell mateix. Aquesta és una realitat que sovint s’oblida.

Vivim en un sistema que necessita els autònoms però no els protegeix. Se’ls exigeix com a contribuents exemplars, però se’ls tracta com a sospitosos permanents. Es penalitza l’esforç, es complica la vida a qui crea activitat i es mira cap a una altra banda davant l’abús.

Sense autònoms no hi ha comerç viu ni serveis de proximitat. Sense autònoms no hi ha ocupació estable ni economia productiva. Sense autònoms, els pobles perden ànima i les ciutats perden dinamisme.

L’autònom no demana privilegis. Demana normes clares, fiscalitat justa i seguretat jurídica. Demana poder treballar amb dignitat, sense sentir que sempre juga amb desavantatge.

Defensar els autònoms és defensar la cultura de l’esforç, de la responsabilitat i del risc assumit. És apostar per un model econòmic sòlid, basat en persones que no fallen.

Perquè mentre molts parlen, hi ha gent que cada matí aixeca la persiana, faci fred, calor o vent. Gent que compleix, que resisteix i que no abandona.

Un país que castiga els seus autònoms es debilita. Un país que els respecta, avança.