Cada 8 de març commemorem el Dia Internacional de la Dona, una data reconeguda oficialment per les Nacions Unides l’any 1977. Va néixer de la lluita per drets bàsics i, dècades després, continua sent una brúixola necessària. No perquè no hàgim avançat, sinó perquè la igualtat té capes que no sempre es veuen, però que es viuen amb una intensitat esgotadora.  

En els meus gairebé vint anys al sector bancari, he après que el lideratge femení sovint carrega una exigència afegida: la de demostrar constantment que mereixes el lloc que ocupes. És una mena de justificació perpètua de les nostres decisions i del nostre mèrit, una validació que, si fóssim homes, se’ns donaria per descomptada. No ho dic des del retret, sinó des de la convicció que posar paraules a aquestes experiències és l’única manera de transformar-les.  

Encara avui arrosseguem esquemes molt arrelats sobre els rols que «corresponen» a cadascú. Ho veiem en detalls que semblen ingenus: quan algú se sorprèn que una mare surti a sopar i se li pregunta amb qui s’ha quedat el nen —una pregunta que gairebé mai es fa al pare—, o quan es posa en dubte el compromís professional d’una dona pel fet de ser mare. Fins i tot genera estranyesa que siguem nosaltres qui aportem més ingressos o qui tinguem l’agenda més intensa.  

Aquesta pressió invisible ens empeny a una trampa: la de voler ser perfectes. Ens exigim ser professionals d’èxit, mares sempre presents, parelles atentes i, a sobre, mantenir una imatge i una llar impecables. Però la realitat és tossuda: hi ha dies en què, senzillament, no s’hi arriba. I no és falta de voluntat; és que aquestes expectatives —externes i internes— són humanament inabastables.  

La igualtat real també passa per permetre’ns no ser excel·lents en tot alhora. La corresponsabilitat no és només repartir tasques domèstiques, sinó repartir la càrrega mental i les expectatives. Hem de deixar de creure que el nostre valor depèn de poder amb tot. No aconseguir aquest objectiu genera una frustració que em fa reflexionar sobre les barreres que continuen existint i condicionen les nostres oportunitats.  

A Figueres, on tantes dones sostenen negocis, serveis i famílies, la igualtat es construeix en el gest quotidià: en la mirada que no jutja i en la confiança que dona llibertat. Des del compromís polític que assumim al PSC de Figueres, treballem per una igualtat efectiva, però el canvi real ha de ser cultural: que cap dona hagi de justificar mai més el seu càrrec, el seu sou o el seu temps lliure.  

Com a mare i professional, desitjo un futur més lleuger. Que cap nena creixi pensant que ha de demostrar el doble per valdre el mateix, i que cap dona es pregunti si arriba a tot mentre calla el cansament.

Perquè la igualtat autèntica no fa fressa; però quan finalment arriba, es respira i ens allibera a totes.