Com lluïa en una memorable samarreta el gran Francesc Ribera Titot —esdevingut per honor nostre empordanès d’acollida— «Jo tinc dues seleccions, la de Catalunya, i qualsevol que competeixi contra Espanya». Doncs bé, confesso públicament que la setmana passada, i de manera puntual, me’n vaig desdir. Veure dos esquiadors catalans com l’Oriol Cardona i l’Ot Ferrer, de qui no es pot dubtar ni l’extraordinària competència esportiva ni el país que duen al cor, m’ha fet pensar que a l’enèsim club d’estats que és el Comitè Olímpic Internacional els ha sortit el tret per la culata amb aquests extraordinaris esportistes: si ells, captius per la censura, les amenaces i prohibicions que els imposen si volen continuar competint al més alt nivell de les seleccions (que per això existeixen i s’han ben cuidat d’esclafar la possibilitat que existeixi una selecció catalana en qualsevol disciplina esportiva olímpica) han hagut de callar i somriure, uniformats amb el xandall de l’estat que ens oprimeix i ens reprimeix, els seus acompanyants i famílies han deixat ben clar quin país representen. El vergonyós espectacle (gravat i recuperable a les xarxes) de dos goril·les que en nom del Comitè Olímpic Internacional intenten arrabassar senyeres i estelades als familiars del campió i diplomat olímpic parla per ell sol del seu nivell de democràcia i del poder dels actes de la gent. I ens serveix per tornar a explicar al món quina és la nostra lluita, com la fem nosaltres i com ens responen les «democràcies» estatals i tot el seu sistema de poder institucional (molt rellevant, també, la locució de la televisió espanyola, que —em va semblar— tractava amb més deferència i escalfor el competidor francès, amb nom i cognoms espanyols, que els dos nostres herois «espanyols» amb noms i cognoms catalans. Doncs mireu, jo, molt contenta per la victòria d’aquests dos joves que són elit esportiva i gent del seu poble, vinculats, com van lluir les seves famílies, a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya. Joves d’una generació d’esportistes d’elit però no elitistes, que han vingut, quan ha calgut, a la nostra Mostra de Cinema de Muntanya del Centre Excursionista Empordanès a explicar-nos amb amor la seva passió per la muntanya, la natura i la competició, i amb humor les penúries que van passar quan eren pobres com rates i s’alimentaven de pasta i tonyina al centre de tecnificació de Font-romeu (o a altres llocs), que feien economies i peripècies de tota mena per arribar a les competicions, on mai els ha faltat talent ni sobrat recursos econòmics. Per cert, i quedi escrit i clar: l’Oriol Cardona és el primer medallista olímpic d’or català del sud. El primer, de la Catalunya Nord, fou en Martin Fourcade, que no només no oblidem sinó que reivindiquem. Visca els nostres campions!