Havíem deixat les legions acorralades a Útica, no lluny de Cartago ciutat. Els exèrcits conjunts d’Àsdrubal i Sífax ja es dirigien cap allà, i superaven pel triple els efectius de les legions, més de cent mil homes contra els trenta mil legionaris. Escipió va decidir aixecar el setge d’Útica i trobar un lloc per fortificar-se i poder resistir tot l’hivern, lloc que va trobar a prop d’Útica i que Juli Cèsar va descriure anys més tard com «Un penyal tallat sobre el mar, abrupte i escarpat per tots dos costats, amb un pendent en direcció a Útica,  però que queda empantanat en part pel mar». Les legions varen construir un campament i el varen fortificar: si els cartaginesos volien la seva vida, la vendrien molt cara. Pocs dies més tard, una notícia va aixecar la moral dels romans: Masinissa es va presentar al campament acompanyat per uns quants milers de númides que volien lliurar-se de l’opressió que aquest exercia sobre ells. Però inclús amb aquests reforços seguien en clara inferioritat. Sífax, probablement convençut que aquesta superioritat els permetria obtenir un acord més que favorable, va enviar emissaris a Escipió amb l’oferta d’una treva per negociar, i aquest va acceptar parlamentar per guanyar temps. Ens explica Livi que «Escipió no havia perdut l’esperança de reconduir Sífax i, amb la proximitat dels dos campaments, li enviava emissaris contínuament, convençut de poder-lo separar dels cartaginesos, donada la natural vel·leïtat  dels númides i la facilitat amb la qual falten a la fe dels déus i dels homes, pensant també que aviat es cansaria de la jove donzella causant del fet que hagués abraçat els interessos i l’amistat de Cartago» (es refereix a Sofonisba, filla del general cartaginès Àsdrubal Giscó i abans promesa de Masinissa). Als emissaris que enviava, Escipió els feia acompanyar de centurions i legionaris disfressats d’esclaus o subalterns, amb l’objectiu d’otenir tota la informació possible del campament de Sífax i Cartago. I així s’assabentà que les tendes dels cartaginesos estaven fetes només amb fulles i branques, i les dels númides, de joncs, i que la disposició de les tendes era prou caòtica, unes dins del traçat del campament, però moltes fora del fossat i la trinxera. I amb aquesta informació va anar preparant el seu pla d’atac sorpresa, que al seu entendre havia de ser nocturn; tindria l’avantatge del desgavell dels campaments enemics, que incendiaria, donada la seva composició bàsicament vegetal. Mentrestant, les converses «diplomàtiques» seguien amb una idea central: que Cartago sortís d’Itàlia i Roma, d’Àfrica; converses que donaven esperança a Sífax d’un arranjament sense lluita, cosa que permetia les visites constants d’emissaris i parlamentaris i, fins i tot, que es quedessin als campaments enemics més d’un dia, de manera que tenien tot el temps per fer-se’n una composició molt clara, que després transmetien a Escipió. Al campament cartaginès d’Àsdrubal hi havia els trenta mil infants i tres mil genets que componien el seu exèrcit, i a deu «estadis» (185 metres cada estadi) se situava el campament númida, amb deu mil cavalls i cinquanta mil homes, molt més accessible i altament combustible donat que estava construït sense terra, només amb canyes i joncs. Iniciada la primavera, Escipió va enviar de nou delegats a Sífax per demanar-li si ja tenia resposta de Cartago i Àsdrubal a les seves propostes, amb la consigna que informessin Sífax que no podien tornar sense resposta, per ordre d’Escipió. Sífax es va persuadir que Escipió volia realment el pacte i va enviar correus urgents a Àsdrubal, instant-lo a acceptar-lo. Al mateix temps, el campament númida seguia desorganitzat i mancat de disciplina.