Aquest dissabte passat es van realitzar dues grans manifestacions a Barcelona, una al matí i l’altra a la tarda, per protestar del lamentable estat de Rodalies i del col·lapse del servei d’aquests darrers dies, que ha arribat a deixar sense trens tota la línia; un fet sense precedents d’ençà de fa mig segle, com a mínim. La del matí era organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana i el Consell de la República, i la de la tarda havia estat convocada per una plataforma d’usuaris i diferents entitats, per bé que tant en l’una com en l’altra s’hi van sumar també partits i associacions.

El punt en comú entre les dues, que sumaren milers de persones en total, fou la denúncia de la manca d’inversió de l’Estat espanyol en el servei, des de fa molts anys, que ha dut a la lamentable situació d’ara. En la manifestació del matí es va anar més enllà de sol·licitar una major inversió o la creació d’un organisme mixt de gestió en el qual participi la Generalitat. Així, es va voler vincular aquesta situació al tracte colonial que l’Estat espanyol dispensa a Catalunya (i al conjunt dels Països Catalans) i per això es defensà que l’única solució per sortir de l’atzucac era la independència. 

Existeix un tracte discriminatori que va lligat a una opressió política i a un espoli econòmic milionari i que, més enllà dels trens, ha repercutit en el conjunt de serveis públics, com evidencia la precarietat de la sanitat, de l’ensenyament i la desesperada situació de la pagesia (que el dia abans també es va manifestar amb tractors per la capital). Sembla com si es complís la predicció del polític i historiador Alexandre Deulofeu, que, en la seva Matemàtica de la història, anuncià l’enfonsament de l’Estat espanyol l’any 2029. 

Cal precisar, però, que el col·lapse actual de serveis públics a Catalunya no és tan sols producte de la desídia i la ineficàcia, sinó que, com digué l’economista Ramon Trias Fargas, és fruit d’una «asfíxia premeditada», que respon a raons polítiques i al manteniment d’un espoli econòmic insostenible pel país. Fa poc, un dirigent socialista, José Zaragoza, va reconèixer que l’Estat havia deixat d’invertir a Catalunya com a càstig per la celebració del referèndum del Primer d’Octubre (i la posterior proclamació de la República catalana). I qui no recorda també la conversa entre dos dirigents del PP que van presumir d’haver enfonsat el servei públic català de salut? 
De fet, l’intent de reforma de l’estatut del 1979 que es va impulsar a principis del nostre segle i que preveia majors atribucions i competències, i un millor sistema de finançament (precisament per pal·liar el dèficit en els serveis, que ja aleshores era evident), va ser tombat per Madrid. I això motivà l’onada independentista posterior, que sembla que no s’hagi d’aturar, ara per ara.