Quan parlem de cultura, sovint parlem de continguts: exposicions, festivals, programacions, activitats. Més rarament parlem de decisions. I encara menys de qui les pren. Però si acceptem que posar la cultura al centre no és una metàfora sinó una decisió, la pregunta esdevé inevitable: qui decideix la cultura al nostre territori?
A l’Alt Empordà, com en tants altres llocs, la resposta aparent és clara: decideixen les institucions, els ajuntaments, els equips tècnics. I és cert. Però aquesta resposta és incompleta. Perquè, en realitat, la cultura també es decideix —o es podria decidir— amb les entitats, amb les escoles, amb els joves, amb els creadors locals, amb les comunitats que hi participen o que en queden al marge. La qüestió no és si això és desitjable, sinó si estem disposats a obrir de debò els espais de decisió.

En els darrers anys hem incorporat paraules com participació, cocreació o escolta activa al vocabulari cultural. Però massa sovint aquestes pràctiques es queden a mig camí. Consultem, però no compartim decisions.

Escoltem, però no cedim poder. Obrim espais de debat, però tanquem les decisions abans que el debat comenci. En la majoria dels casos és una participació sense conseqüències reals.

Aquí és on cal fer un pas més i parlar de governança cultural. No com un concepte abstracte o una estructura formal, sinó com una pràctica concreta: la manera com es prenen decisions culturals i amb qui es prenen. I, sobretot, com s’assumeixen les responsabilitats que se’n deriven.

Per posar-ho en pràctica, l’Alt Empordà té una condició que hi juga a favor: l’escala. Som una comarca on els equipaments són propers, on les persones es coneixen, on les relacions són de tu a tu. Això té inconvenients —el conflicte (en el cas de ser-hi)  pesa més, el desacord costa més— però també té un gran potencial: és possible decidir plegats sense necessitat de grans estructures. De vegades n’hi ha prou amb reconèixer i legitimar espais que ja existeixen: taules de treball mixtes, equips motors de projectes, aliances entre museus, biblioteques, escoles i entitats.

Obrir la governança cultural en un territori petit vol dir fer-la més amable, però alhora  vol dir acceptar que no tothom hi estarà d’acord, que apareixeran tensions, que algunes decisions incomodaran. Però també vol dir fer visibles conflictes que ja existeixen i que, quan no es poden expressar, acaben cronificant-se en forma de desafecció o desconnexió.

Per mi, un punt de partida clau és entendre i acceptar que decidir plegats no és només opinar. És prioritzar. És dir que sí a unes coses i que no a unes altres. És assumir límits de temps, de recursos i d’energia. Quan una decisió és compartida, també ho és la responsabilitat. I això canvia  significativament la relació entre institucions i comunitat: ja no hi ha només demanda, sinó corresponsabilitat.

Potser el que ens falta no és voluntat, sinó valentia. Valentia per acceptar que obrir la governança implica perdre una part de control. Valentia per assumir que no totes les decisions seran còmodes ni immediatament eficients. Valentia per entendre que la cultura, quan es decideix de manera compartida, deixa de ser només un servei i esdevé un espai polític en el millor sentit del terme.

Aquest any, en l’àmbit professional m’he proposat pensar la cultura des del prototipatge: provar, observar, aprendre i ajustar. La governança cultural és un dels camps on aquest enfocament pot ser més transformador. No cal obrir-ho tot. Potser n’hi ha prou amb obrir una o dues decisions clau, veure què passa i aprendre del procés. Acceptar que no funcionarà del tot. Però també que, sense prova, no hi ha aprenentatge possible.

Perquè, al final, la pregunta no és només qui decideix la cultura. La pregunta és si estem disposats a decidir-la.