Durant mesos ens han repetit fins a l’avorriment el relat de l’economia blava, la sostenibilitat i l’Agenda 2030. Paraules boniques, discursos institucionals i grans titulars que semblaven prometre un futur millor. Però quan la realitat truca a la porta, massa sovint tot plegat acaba sent fum.

Aquests dies hem sabut que l’entrada en vigor de l’acord amb Mercosur no ha estat aprovada per la Unió Europea. I cal dir-ho clarament: la pressió exercida per diversos partits polítics de dreta a Brussel·les ha estat clau per frenar una operació que amenaçava directament el sector primari europeu. Per una vegada, el sentit comú s’ha imposat a la ideologia i als interessos dels grans lobbies comercials.

Perquè Mercosur no era cap oportunitat real per al camp ni per al mar. Era, senzillament, un mal negoci disfressat de progrés. Importacions massives de productes agropecuaris procedents de països amb estàndards mediambientals, sanitaris i laborals molt inferiors als europeus, mentre aquí exigim als nostres pagesos i pescadors unes normes cada vegada més estrictes, costoses i sovint difícils de complir.

A l’Empordà això ho entenem ràpid. Ho veiem cada dia als ports, amb menys barques sortint a la mar, i al camp, amb explotacions que tanquen després de generacions de feina. I mentre això passa, des dels despatxos ens expliquen que és més sostenible portar taronges de Sud-àfrica que consumir les de València, o importar carn de milers de quilòmetres que produir-la a casa.

L’Agenda 2030, que havia de protegir el territori i els oficis, ha acabat sent massa sovint una coartada per ofegar el sector primari europeu. Normatives canviants, burocràcia asfixiant i una clara desconnexió entre qui legisla i qui treballa la terra o la mar. Tot això ha anat erosionant un sector clau per a l’equilibri econòmic, social i territorial.
El cas Mercosur hauria de servir de lliçó. Obrir mercats no pot voler dir sacrificar els nostres productors. El lliure comerç no pot ser sinònim de competència deslleial. I la sostenibilitat no pot construir-se a costa de fer desaparèixer pagesos i pescadors.

Aquí no es tracta de dretes o esquerres, sinó de seny, coherència i responsabilitat. Quan s’ha posat límit a un acord injust, s’ha defensat alguna cosa més que una economia: s’ha defensat un model de país arrelat al territori.

Perquè sense pagesos no hi ha aliments.

Sense pescadors no hi ha peix.

I sense sector primari no hi ha territori ni futur.

Potser aquesta vegada s’ha evitat un error greu. Però no n’hi ha prou amb frenar acords perjudicials. Cal escoltar de veritat el món rural i marítim, protegir-lo amb polítiques coherents i deixar de tractar la gent que treballa com si fossin simples números.

Ja ho he dit altres vegades i ho torno a dir avui: no ens poden tornar a prendre per babaus.