Tot aquell moviment de tropes romanes i la visió de l’enorme flota, varen provocar preocupació i alarma a granges i ciutats properes, els camins es varen omplir d’una turba d’homes, dones, nens i camperols amb els seus ramats que marxaven terra endins. I aquells fugitius causaven encara més terror allà on arribaven, i especialment a Cartago, ja que eren conscients que no disposaven d’un exèrcit eficaç, ni de cap general a l’altura d’Escipió. Només Àsdrubal, fill de Giscó, el general més experimentat, però ja havia estat derrotat per Escipió a Hispània, a Ilipa i en altres batalles. Es va fer una crida general a les armes, les portes es varen tancar, i situaren vigies, sentinelles i tropes a les muralles. Mentrestant, Masinissa i un grup d’entre cent i dos-cents genets (Livi diu que altres autors parlen de dos mil genets) es varen presentar davant el campament d’Escipió i van demanar veure’l, com havien acordat, per lluitar amb ells contra Sífax i Cartago. Masinissa, en un altre intent de recuperar el seu tron de Numídia, havia reunit  aquells pocs genets; númides, sí, però molt pocs, com li devia fer veure Escipió, que, tot i això, va valorar positivament el fet que Masinissa hagués acudit a ell, i li digué que, si bé Sífax l’havia derrotat dos cops amb forces molt superiors, el seu poble encara l’apreciava i aconseguiria aixecar un nou exèrcit de cavalleria amb què recolzar la de Roma, que, degut a les dificultats logístiques, no era tan complerta com hauria desitjat Escipió. 

Coincidint amb l’arribada de Masinissa, uns exploradors varen informar que una força de més de dos mil genets cartaginesos estava reunida en una població relativament propera, comandada pel general Hannó. En saber-ho, Escipió, va prendre la paraula a Masinissa en relació a la seva disposició de lluitar per Roma, i li ordenà que es dirigís a enfrontar-se als cartaginesos i els fes sortir del seu refugi per atraure’ls a una emboscada. Masinissa i els dos-cents númides varen complir amb gran valentia la seva missió en atacar ells sols els més de dos mil cartaginesos, els quals els varen perseguir a galop tirat fins a un punt en què, darrere dels promontoris, els esperava la cavalleria de Roma comandada per Leli i Escipió, que sortí per sorpresa, i varen atacar des d’ambdues direccions. Els númides de Masinissa donaren la volta per tallar també aquella via. La derrota dels cartaginesos va ser total i absoluta; hi morí fins i tot el seu general, Hannó, i van deixar els exèrcits de Sífax i Àsdrubal sense la protecció que necessitarien de la cavalleria. Masinissa i els seus númides varen guanyar-se el reconeixement d’Escipió i els legionaris per la seva valentia. Escipió li va prometre que lluitant junts derrotarien Cartago i Sífax, i ell, Escipió, entregaria a Masinissa el regne de Numídia. Però abans li va encarregar que sortís a completar la feina: trobar i matar tots aquells genets que havien pogut escapar de la batalla. Si bé en aquesta batalla el triomf s’havia decantat per Roma, el setge que havien iniciat les legions de la ciutat d’Útica se’ls havia complicat amb assalts amb pèrdues de molts homes sense resultats. I els exèrcits conjunts d’Àsdrubal i Sífax, que superaven pel triple els efectius de les legions, més de cent mil homes contra els trenta mil legionaris, ja es dirigien cap allà. Amb aquest perill imminent, Escipió va decidir aixecar el setge d’Útica i trobar un lloc per fortificar-se i poder resistir tot l’hivern, lloc que va resultar estar a prop d’Útica i que Juli Cèsar va descriure molts anys més tard com «un penyal tallat sobre el mar, abrupte i escarpat per tots dos costats, amb un pendent en direcció a Útica , però que queda empantanat en part pel mar».