Durant massa temps hem parlat de cultura en termes de diagnòstic i de desig. Hem dit què hauria de ser, quins drets hauria de garantir, quin paper hauria de jugar en la cohesió social, l’educació o el desenvolupament local. Tot això és necessari. Però arriba un moment en què el discurs, si no baixa a la pràctica, al meu entendre s’esgota i perd el sentit. I si això ho provéssim, encara que no funcioni del tot?

Aquesta pregunta —tan senzilla com incòmoda i complexa d’assumir— podria resumir el repte cultural que tenim al davant. Perquè el problema, sovint, no és la manca d’idees, sinó la por a equivocar-nos. La por a obrir processos que no sabem com acabaran. La por a perdre control, temps o legitimitat. Però sense prova no hi ha aprenentatge. I sense aprenentatge compartit, no hi ha transformació possible. I si acceptem que posar la cultura al centre no és una metàfora sinó una decisió ? I si acceptem que no tot pot ser perfecte, que no tot es pot planificar, que no tot es pot garantir d’entrada? En aquest marc es fa necessari un mètode que ens permeti avançar sense esperar tenir-ho tot clar. I aquest mètode —especialment pertinent per al camp cultural— és el prototipatge. Prototipar no vol dir improvisar. Vol dir provar amb criteri. Vol dir generar hipòtesis culturals en context real, amb persones reals, assumint l’error com a part del procés. Vol dir entendre els projectes no com a productes acabats, sinó com a dispositius d’aprenentatge col·lectiu. I vol dir, sobretot, passar del dir al fer, encara que el fer sigui provisional. Així doncs, voldria definir el propotip cultural com un dispositiu provisional —servei, metodologia, format, eina, protocol o model de governança— que permet posar a prova una hipòtesi cultural en context real. El prototip no busca perfecció ni permanència, sinó generar aprenentatge compartit, criteri col·lectiu i capacitat de decisió. 

En aquest marc es fa necessari crear una infraestructura estable d’aprenentatge, experimentació i transferència de coneixement en l’àmbit de la cultura, els museus i el patrimoni. No parlem d’acadèmia en el sentit clàssic, ni un programa de formació tancat, sinó un espai d’aprenentatge col·lectiu basat en la pràctica, el prototipatge i la innovació ciutadana. L’Alt Empordà és un territori idoni per assumir aquest repte. No perquè no hi hagi dificultats —que n’hi ha—, sinó perquè hi ha escala humana, teixit associatiu, equipaments culturals arrelats i professionals amb capacitat de pensar i fer. El que sovint falta no és voluntat, sinó espais segurs per provar sense haver d’encertar a la primera. Aquest 2026 voldria que aquesta columna fos precisament això: un espai públic de prototipatge del pensament cultural. No per oferir solucions tancades, sinó per assajar preguntes rellevants. No per dictar models, sinó per explorar possibilitats. Al llarg de l’any desplegaré deu articles que aborden diferents decisions clau de les polítiques i pràctiques culturals, enteses totes elles com a camps de prova. I al desembre, un article final per recollir aprenentatges, límits i preguntes obertes.

No es tracta de saber-ho tot abans de començar. Es tracta de començar per poder saber alguna cosa plegats. I doncs, i si això ho provéssim, encara que no funcioni del tot? Feliç cultura i bon any 2026.