Encara que a molts els grinyoli que sigui Nadal, és temps de trobades familiars, de sopars amb amics i companys de feina, d’encomanar sentiments de pau i felicitat a dojo, de desitjar prosperitat, feina i calers a tothom (encara que hipòcritament després voti PSOE, Sumar o d’altres aberracions) i, com no, de generositat amb regals o sobres amb calerons, que ara tornen a estar de moda amb els referents del defensors del feminisme i les meretrius pagades pels contribuents.  

De generositats en podem trobar diversos exemples, però el que ens fa treure pit a nivell mundial és el fet de liderar el rànquing mundial de donacions i transplantaments d’òrgans, un fet altruista, generós i anònim que permet que els nostres familiars , un cop hagin marxat, salvin una vida o millorin la qualitat de vida d’una persona, sovint desconeguda.

No entraré en el debat ni el detall del procés d’extracció dels òrgans, però hem de comprendre que si els serveis sanitaris o mèdics ens ho demanen, en moments difícils de dolor, no ho hauríem de negar, i encara menys si el finat ho ha deixat per escrit o els familiars testifiquen el seu desig.
Aprofito l’avinentesa per agrair públicament al personal sanitari i equip mèdic de l’Hospital Josep Trueta de Girona, a l’Hospital Tries i Fargues de Badalona - Can Ruti i a l’Institut Gutmann de Badalona el tracte rebut en aquells moments pel meu germà, i als familiars i amics que hi varen estar fins al seu traspàs el 2017. 

Malauradament els que hem patit haver de prendre decisions doloroses, com la desconnexió dels aparells vitals d’un familiar a la vista del seu estat precari de salut i sense expectatives de millora, ens veiem recompensats pel fet que aquell cos ajagut al quiròfan, ara sense vida, hagi permès que d’altres puguin continuar la seva vida gràcies a la seva generositat; és com si la seva llavor hagués estat escampada pel vent i hagi donat fruit.

Després de l’experiment sense gaire rigor científic del doctor MacDougall, que afirma que el cos, un cop ha deixat de viure, perd 21 grams, volent demostrar que és el pes de l’ànima al moment de deixar-nos, i de la resta què en fem? Si vas de viatge t’emportes l’aixovar domèstic? T’emportes coses que no  necessites? Doncs si no necessites part del teu cos, sigueu generosos i deixeu constància de la vostra generositat post mortem.

Ara sembla ser que estem baixant al rànquing... Potser per desconeixement, per la presència d’altres cultures, religions i costums foranes que veuen la donació d’òrgans com un sacrilegi, etc. Ves per on, quina  paradoxa! Però sí que accepto de bon grat el benefici de la generositat del país que m’acull, que comporta accedir gratuïtament i sense cotitzar, ni pensament de fer-ho mai, als serveis mèdics, medicines i d’altres beneficis socials.

Sovint hem d’explicar les coses amb exemples o faules per tal que la mainada o ments unineuronals comprenguin les coses: imaginem que tens un  restaurant, amb menú i carta; tothom comprèn que els clients que paguen el menú diari no podem reclamar els plats de la carta..., per una qüestió de costos, i molt menys si els de menú, a sobre, no paguen res.

I encara tenen la barra de cridar a familiars, amics i coneguts que vinguin a dinar de franc... A la llarga, el personal del restaurant queda saturat, els prestatges es buiden, els proveïdors no cobren, hi ha llista d’espera per aconseguir taula i els que paguen el «dinar a la carta» els pugen els preus, fins que farts de la situació, deixen d’anar al restaurant i ja s’ho faran. No sé si m’he explicat clarament.

Gaudiu de les festes de Nadal, de la família, dels amics,  de la paga extra de Nadal instaurada pel Tito Paco, sigueu generosos amb la vostra presència, amb regals, amb els vostres òrgans, amb sobres..., com vulgueu; de ben segur que el karma us ho tornarà amb escreix.