L’escriptor Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, 1918 – Barcelona, 1990) ha tornat a ser, aquests darrers mesos, una figura  d’actualitat. Ho ha estat gràcies al llibre Prosa de combat, que recull alguns dels seus articles més marcadament polítics i que ha tingut un èxit insòlit per ser un rvolum d’aquestes caracterísitquesecull d’escrits. El volum ha estat publicat enguany per l’editorial Comanegra, a partir d’una selecció feta per Júlia Ojeda (que també ha fet el pròleg) i amb una presentació de Jordi Puig i un epíleg de Teresa Ibars. 

Un element que ha contribuït a l’acceptació generalitzada és que alguns dels textos inclosos són inèdits i n’hi ha que havien estat censurats i ara es presenten en la seva integritat original. Sobretot un, “Cartes de Catalunya”, força extens (una quarantena de pàgines), que va ser rebutjat per la censura franquista en tres ocasions diferents i que havia restat inèdit fins ara. La resta havien estat publicats sobretot al diari ”Avui” i a la revista Canigó (publicació fundada a Figueres el 1954, que es traslladà a Barcelona i que, dirigida per Isabel-Clara Simó des del 1971, es convertí en l’òrgan d’expressió d’un independentisme desacomplexat, fins a la seva desaparició el 1983).

Llegits ara, tots aquests articles tenen un vigència sorprenent. I això, sens dubte, també és un factor de pes a l’hora d’estimular-ne la lectura. Vegem-ne un parell de mostres. La primera: “El passat existeix i el respectem, però el passat és quelcom que ja ningú no ens pot prendre, mentre el present ens el juguem una mica cada dia”. I la segona: “Allò que es discuteix, si es discuteix de bona fe, no són els drets dels castellans o de qui sigui a Catalunya, el dret de les persones de ser fidels a una manera de ser mentre no perjudiquin el poble on s’estableixen; es discuteix tot el contrari: el dret dels catalans a ser catalans a casa seva”.

De fet, Pedrolo sempre fou un autor d’èxit malgrat els repetits intents de condemnar-lo a l’ostracisme públic, des de diferents instàncies (incloses les del nou poder autonòmic de la dècada dels vuitanta), pel seu independentisme que Júlia Ojeda ha qualificat de “combatiu i analític”. Només cal que recordem títols com Mecanoscrit del segon origen (1974) --un dels grans best sellers de les lletres catalanes de tots els temps--, Joc Brut (1965) –que tingué una adaptació cinematogràfica— o Totes les bèsties de càrrega (1967).

El renovat èxit d’ara cal cercar-lo en la situació política actual. Ell ha tornat a esdevenir tot un referent en uns moments de confusió en què l’independentisme ha assolit una majoria social, però que es mostra incapaç, per ara, d’articular un moviment efectiu per avançar cap a la independència nacional. Esperem que, amb guiatges com el de Pedrolo, trobi ben aviat el camí de l’alliberament col·lectiu.