Arribem al final del 2025 amb una certesa: la cultura ja no pot ser llegida com una activitat complementària, sinó com un sistema essencial per entendre, cohesionar i projectar el territori. Aquest any he recorregut, article a article, les deu raons que haurien de situar la cultura al centre de les polítiques públiques a l’Alt Empordà. He parlat de drets, de transformació, d’equitat, de comunitat, d’educació, de patrimoni i de futur. I avui, a les portes del 2026, voldria tancar aquest cicle amb una mirada més ampla: 12 reflexions que ens interpel·len directament i que haurien d’orientar l’agenda cultural del proper any.

1. La cultura és un dret irrenunciable. I ens ho demostra la necessitat —ja inajornable— de garantir l’accés de tothom a espais, expressions i oportunitats culturals. Cap territori pot prosperar si deixa persones fora del seu relat comú.

2. Els drets culturals només s’aconsegueixen amb polítiques valentes. No n’hi ha prou amb bons desitjos: cal finançament, governança i mecanismes que facin possible la corresponsabilitat real entre administracions i comunitat.

3. La cultura transforma perquè ens fa pensar. En un any ple de tensions globals i incerteses, la cultura ha estat un espai per al pensament crític, per al dubte creatiu i per a l’escolta profunda. Sense cultura, la democràcia s’empetiteix.

4. Sense comunitat, la cultura perd sentit. El 2025 ens ha recordat que els equipaments no són illes: són àgores. Llocs que han de convidar a cocrear, a participar i a decidir. Explicar cultura amb la gent i no per la gent és un canvi irreversible.

5. Cal conciliar tradició i innovació. No som un territori que hagi d’escollir entre memòria i futur. Som un territori que pot fer de la tradició un motor de creativitat i de la innovació una eina per revitalitzar allò que ens arrela.

6. Educació i cultura han de caminar juntes. El currículum per situacions d’aprenentatge ha obert portes: ara cal travessar-les. L’aliança entre centres, museus, biblioteques i artistes ha de ser una aposta de país.

7. La cultura és també economia. Hem vist com festivals, museus i programes culturals generen ocupació, reforcen la marca del territori i alimenten l’autoestima col·lectiva. Cultura i desenvolupament no són àmbits separats: són vasos comunicants.

8. El repte climàtic és cultural. No hi ha transició ecològica sense un canvi en els imaginaris. Ens calen relats, pràctiques i projectes que ajudin a entendre que la sostenibilitat és un valor comunitari i no un eslògan.

9. La cultura uneix generacions i orígens. En un moment de fragmentació social, iniciatives intergeneracionals i interculturals han estat un far: quan la gent s’explica, quan es mira als ulls, quan comparteix llenguatges, apareix un nosaltres més ampli.

10. La cultura ha de tenir mirada de perifèria. Els pobles petits, els barris invisibilitzats i els col·lectius poc representats no poden quedar fora de les polítiques culturals. Un territori només és ric quan totes les veus hi tenen lloc.

11. No ens calen més projectes puntuals, sinó sistemes culturals estables. El 2025 ha mostrat el potencial dels equips motors, les residències, les xarxes i les metodologies de llarg recorregut. El futur exigeix estructures, no fogonades.

12. El futur cultural serà social o no serà. Aquesta és, potser, la conclusió més clara de l’any: la cultura només té sentit quan genera impacte en la vida de la gent. Quan millora benestar. Quan crea convivència. Quan transforma.

El 2026 hauria de ser l’any de la concreció, de la valentia i del compromís col·lectiu. L’any en què el discurs dels drets culturals es tradueixi en programes, en pressupostos i en governances compartides. L’any en què situem la cultura com a infraestructura cívica imprescindible. Perquè la cultura és l’espai on imaginem futur.

I si no som capaços d’imaginar-lo, tampoc podrem construir-lo. Bon final d’any, i que el 2026 ens trobi —com sempre— fent cultura, pensant cultura i vivint cultura.