No per sabut és bo recordar que el darrer mes de l’any  és el que té més dies assenyalats. Només cal pensar-hi: 6,  la Constitució;  8,  la Immaculada; 13, Santa Llúcia; 21, fi de tardor i inici de  l’hivern; 25 i 26, Nadal i Sant Esteve; 28 , Sants Innocents; 31, Cap d’Any. Observant tot aquest  ventall ple de connotacions, em fixo només en el 21, final de la tardor i inici de l’hivern, sempre amb permís del canvi climàtic. I dic això perquè la tardor em fa pensar, per associació d’idees, en la tardor vital, i més en concret que soc ja octogenari i a la darrera etapa de la meva vida.

I seguint amb el fil argumentatiu i metafòric, he mirat pel retrovisor i m’apareixen per ordre cronològic etapes de la meva infantesa i adolescència a Figueres, anys de formació a BCN, docència en cinc instituts catalans i jubilació. Només em detindré en la primera, ja molt llunyana, dels anys 50-60, i sense pensar-hi gaire em permeto reflectir com a nen i adolescent d’aleshores unes primeres vivències centrades en una Figueres de 17.000 habitants (ara quasi triplicats).

Era una ciutat grisa: quedaven edificis en ruïnes pels efectes de la Guerra Civil. Em sobtava el mercat setmanal dels dijous, que encara perdura, ubicat en aquella època a l’avinguda General Mola (ara pujada del Castell) i a la plaça Triangular. A propòsit d’aquest fet m’impressionava el pacte de cavallers en la compravenda de bestiar i d’altres productes agrícoles o ramaders. La paraula donada era suficient per abonar l’import la setmana següent i no calia signar cap paper ni document. Gran lliçó d’honestedat i confiança recíproca, avui quasi impossible... He intentat personalment sempre  aplicar-la.

També, relacionat amb el tarannà empordanès, hi ha la  tramuntana, que quan bufa amb violència, Déu n’hi do. Recordo que en alguna ocasió una tramuntanada forta va tombar vagons a l’estació de Portbou; també va fer caure una «Isetta» (popular cotxe de l’època anomenat col·loquialment «ou dur» que només tenia una porta davantera) al riu Manol, a l’alçada del Pont del Príncep; i més d’un cop havia de recollir el barret del meu pare, que havia volat cap a la vorera o la calçada (amb el corresponent risc).

També m’és grat recordar establiments emblemàtics: les llibreries de la Rambla: Masdevall (avui desapareguda), on compràvem els llibres de text i material escolar, atesos  per l’amo, que es vantava de fumar «caliquenyos»; i Canet, el propietari de la qual era el senyor Ramon, persona molt amable  que venia els diaris que ell  anava a cercar a l’estació quan arribava el tren de BCN de mig matí. A més, a la rebotiga hi tenia diaris francesos i els joves adolescents o ja universitaris hi anàvem per llegir L’Independent, Le Monde, La Depêche..., i rebre noticies no adulterades ni manipulades. També les Galeries Fortunet a la plaça aleshores del Generalísimo, avui de l’Ajuntament, la perruqueria Minobis (on anava jo), al carrer Lasauca, la fonda–hotel Armendares, al costat de casa, la pastisseria Palau, al carrer Vilafant; l’estanc La Lucrècia, obert fins a la nit, on anava jo a comprar tabac per al meu pare, al carrer Nou;  i els desapareguts restaurants Iarnés i Condal, ambdós també situats a la pujada del Castell, com també hi havia, fent cantonada amb el carrer Besalú, la botiga de queviures de Can Viñas i de la Rosita, que venia menjars cuits, sobretot llegums. També de la meva època figuerenca, la joieria Carbonell, l’herbolari Bassaganyes, el bar Tupinamba, les farmàcies Ferran (ara esdevinguda Torrent) i Martín, a més de la Bonmatí, avui al carrer M. de Falla, la perfumeria Marcó, els estudis fotogràfics Moncanut i Meli, l’armeria Romero, la papereria Trayter...  (CONTINUARÀ)