Si hi ha algun canvi que defineix aquest nou segle més enllà de la tecnologia, ha estat la globalització. Res del que ha passat en els darrers anys s’entén sense aquest fenomen provocat per les elits mundials que ha tingut un impacte determinant en les societats actuals. Tots els problemes tenen l’origen en aquesta voluntat de fer més petit el món. 

Va ser als anys noranta del segle passat quan el primer món es va veure amb la força de poder imposar que tot es mogués lliurement al voltant del planeta: persones, béns i serveis. Era una estratègia voraç perquè els països rics continuessin creixent a compte d’aquells que es trobaven en via de desenvolupament. El que mai haguessin pensat és que aquest fenomen, que estava pensat per garantir una hegemonia mentre s’ajudava a créixer els països menys desenvolupats, acabaria trencant la majoria de societats occidentals. I això és el que ha acabat passant. 

Perquè la globalització es defineix per la capacitat de moure recuros, capitals, persones i béns, d’un costat a l’altre del món, per un preu raonable, en funció de les necessitats d’alguns. I això fa que no sigui l’economia qui s’adapta a una societat sinó que és la societat la que s’adapta a l’economia. I això té un impacte social molt gran, que es diu precarització. Si sempre hi ha algú que ho farà més barat, ja sigui en un país tercer a través de la deslocalització de l’empresa, o ja sigui internament a través d’importar mà d’obra més barata, el resultat sempre és el mateix: les empreses transnacionals hi guanyen, i els treballadors hi surten perdent.  

Aquest sistema econòmic global ha tingut un perdedor clar: les classes mitjanes de les societats occidentals. Elles han estat les grans perdedores de la globalització. I això té conseqüències polítiques. Si alguna paraula representa aquesta derrota quan parlem de classe mitjana, és la paraula despossessió. Un terme que es va introduir a França fa uns anys. És la sensació de perdre quelcom que havies posseït. En el nostre cas, un estatus, un nivell de vida, un benestar, una manera de viure. Les classes mitjanes occidentals són molt conscients que s’estan desposseint, que estan perdent, que els seus fills viuran pitjor que els seus pares. Estem parlant de comerciants, assalariats, petits empresaris, professionals liberals. 

Si hi ha quelcom transversal que explica el resultat electoral als Estats Units, Itàlia, Alemanya, i que explica el creixement de l’extrema dreta a França, Anglaterra, Portugal o casa nostra, és aquest malestar de les classes mitjanes, que veuen que són els grans perdedors d’un model que s’acarnissa amb elles. I aquest malestar es transforma en vot. És evident que aquesta sensació de «despossessió» ve determinada per moltes coses com la pèrdua d’una identitat davant el repte de la immigració, l’estabilitat i la seguretat d’un món passat, i sobretot la pèrdua de poder adquisitiu a través dels ingressos, però hi ha quelcom que impacta d’una manera inconscient i especialment dura: la sensació que el cost de la vida no para de créixer i que ells mai hi surten guanyant.  
Són considerats massa rics per rebre ajudes i massa pobres per arribar bé a final de mes. Quan les classes mitjanes de qualsevol país tenen aquesta sensació de derrota, el tauler polític es mou. I just ens trobem aquí, a escala global i a escala local. 
A les esquerres els està costant molt entendre el fenomen que se’ns acosta. 

Com revertir-ho? És molt difícil. En primer lloc, intentant ajustar els ingressos al cost de la vida perquè la gent no hi continuï perdent. Això vol dir augmentar el salari mínim, intentar resoldre el problema de l’habitatge i intentar caminar cap a un model econòmic menys precaritzat. I en segon lloc, aplicar des de l’administració pública polítiques redistributives que també acabin beneficiant el conjunt de la societat i no només els més necessitats, de tal manera que la majoria vegi que també són suceptibles de ser ajudats. Ajudes com menjadors escolars gratuïts o gratuïtat en les llars d’infants. I en tercer lloc, prenent-se seriosament la sensació d’inseguretat i pèrdua d’identitat que percep aquesta classe mitjana. El cert, però, és que el malestar s’ha instal·lat i serà difícil de respondre-hi. És important que tothom es posi les piles perquè, veient la història, quan el malestar de la majoria esclata, els resultats són coneguts. Lamentablement.