El desequilibri territorial en què viu Catalunya, tard o d’hora, acabarà malament. Un país que creix molt a la línia litoral però que es despobla a l’interior i es buida al Pirineu. 

Això no surt a cap titular, però és un dels principals reptes del país. El col·lapse ferroviari i viari actual té molt a veure amb aquest desequilibri territorial i unes infraestructures deficients. El que a Espanya s’evidencia amb el declivi demogràfic de la «España vaciada» a Catalunya té més a veure amb l’impacte de la immigració i el fenòmen de «precarització» de les ciutats mitjanes. Aquest fenòmen, en el qual les ciutats mitjanes del país són les perdedores de la modernitat, té un origen molt similar al del fenomen espanyol: unes decisions polítiques basades a reforçar les capitals, en perjudici de les ciutats que articulen el país i no són capitals. Des de la democràcia, s’ha apostat per reforçar les capitals de província en perjudici de les capitals de comarca. 

Una catàstrofe, perquè aquesta xarxa de ciutats mitjanes és/era el nervi de la nació. El que articulava el país i que tan bé sintetitzava l’ideal noucentista de la «Catalunya-ciutat». Amb la recuperació de la democràcia, els poders polítics catalans han estat deixant morir les ciutats mitjanes i, amb elles, l’ideal d’una Catalunya articulada, equilibrada amb bons serveis a tot el territori. Tot està centrat a sobredimensionar les tres capitals que no són Barcelona i que mai han estat veritables capitals. Ni Girona ho era, concentrant només el 12% de la població de la província, ni Tarragona amb Reus al costat amb un pes similar, ni Lleida, amb una connexió amb Aragó que teixia una xarxa diversa. 

La idea de les ciutats mitjanes neix de les capital de comarca però també dels «mercats» que històricament han articulat els diferents territoris més enllà de Barcelona. Estem parlant de ciutats que esdevenen nodes territorials i concentren els serveis d’una zona concreta. Olot, Vic, Manresa, Reus, Figueres, Tortosa, Igualada, Blanes, Mataró, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Lloret, Balaguer, Vilafranca, Berga, el Vendrell, entre altres. Aquestes ciutats estructuraven el país i el feien millor, sens dubte.

Tot va començar amb les infraestructures: la Generalitat autonòmica no va articular el país com ho havia planificat la Generalitat republicana, que tenia un model de país basat en aquestes ciutats. I va apostar pel model provincial franquista. La decisió que l’Eix Transversal anés de Girona a Lleida en comptes de Figueres a Lleida, com estava planificat des de l’època republicana, ja evidenciava el camí. El mapa d’estacions d’alta velocitat, amb l’única excepció de Figueres com a ciutat no capital amb estació d’alta velocitat, n’és un altre exemple. Una xarxa ferroviària ineficient més enllà de Rodalies i dels Ferrocarrils de la Generalitat impossibilita el servei per als veïns d’aquestes zones. I els estudis universitaris es concentren en les capitals, amb Girona com l’exemple més evident. Amb un 12% de la població de la demarcació, concentra el 100% de les instal·lacions, estudis, etc. El reforçament dels hospitals universitaris provincials en detriment dels comarcals, les delegacions del govern, les diputacions, etc. Tot això ha fet que a dia d’avui les quatre capitals catalanes concentrin un volum de llocs de treball públics i d’equipaments que no tenien fa quaranta anys. I per contra, les ciutats  mitjanes no gaudeixen de tota aquesta oferta laboral pública. De fet, a diferència de les petites capitals, tenen una oferta laboral bàsicament privada i en part precaritzada. 

Girona ciutat avui té 75.000 llocs de treball i 40.000 cotitzants, mentre que Olot o Figueres ronden els 10.000 llocs de treball i més de 25.000 cotitzants. És una oferta irreal, generada per decisions de l’administració i en perjudici de les altres ciutats.

Només les ciutats mitjanes properes a Barcelona o les que tenen una universitat pròpia, per exemple, han pogut aguantar el pols a les capitals. 

A dia d’avui, les ciutats mitjanes només tenen gent. Si això ho continuen tenint, poblacionalment encara articulen el país, però sense recursos públics, ni llocs de treball de qualitat, ni inversions importants, més enllà del que ningú no vol —presons, etc.—, i així trobem poblacions on l’administració hi inverteix poc, on no genera llocs de treball públic i on per la crisi del comerç, la construcció i l’aposta pel turisme, els llocs de treball són de poca qualitat. Les ciutats mitjanes, en no ser municipis residencials, ni tractors econòmics, acaben esdevenint els grans perdedors de la modernitat. Municipis amb una massa de població precaritzada i receptors dels treballadors que treballen a la costa o del camp, als quals els és impossible viure als municipis costaners i als pobles bucòlics pels preus de l’habitatge. 

Els diferents governs catalans han creat doncs una doble xarxa de ciutats. Les privilegiades, inflades amb diner públic, les capitals, i les abandonades, expoliades en inversió, les ciutats mitjanes. Catalunya no ha estat mai així, però sembla que anem cap a un model similar al de Madrid amb el centre d’Espanya. Buidar-ho tot per omplir les capitals. 

Una anècdota. Fa tres anys, quan es va repartir la darrera promoció dels Mossos, el 80% dels nous agents estaven destinats a Girona ciutat, quan només representava el 12% de la població i no era la ciutat amb més problemes de seguretat, a diferència d’altres. L’explicació era que els serveis d’investigació, ARRO, Trànsit, etc., estaven a Girona. I així cada promoció. Una decisió política, la centralització total, mata el país. En veiem les conseqüències però no les causes. Que a ningú li estranyi que el malestar i el vot reaccionari es disparin en aquestes ciutats i en canvi a les capitals es moderi. 

L’única bona notícia per a aquestes ciutats és que, amb l’encariment del preu de l’habitatge, poden esdevenir pols d’atracció per al talent jove que expulsen les capitals. A veure si en saben treure rèdit, com a mínim.